El desencís (carta de Monsieur de Voltaire al Rei d’Espanya)

El prec del Rei Joan Carles I

El prec del Rei Joan Carles

Introducció: El 25 de Juliol de 2010 el Rei Joan Carles I demana a l’Apòstol Jaume per la unitat d’Espanya. El prec sorprèn a tothom. La carta que segueix es oberta. L’autor no espera cap resposta.

L’oportuna fotografia recull la pietosa acció de Sa Majestat.

—————————

Senyor:

Tal malament anem que ha d’apel•lar a la Divina Providència? Ja no li queden altres recursos a Espanya, es trosseja el seu regne? Em recorda vostè a Baltasar, que gens té a veure amb altre rei. Es tracta d’un conseller que, davant la gravetat de que Barcelona es quedés sense aigua (l’Estat no admet que una de les grans àrees urbanes d’Europa l’agafi del Roine on sobra), va dir que solament li restaba el recurs dels precs a la Verge de Montserrat. I sí, es va posar a ploure com mai. Potser l’apòstol l’escolti.

És ben curiós, però, que sent laic l’Estat que representa o bé no hagi omès les seves oracions o bé, ja que ho ha fet, no les hagi també elevat a altres apòstols, profetes, màrtirs o santons del Judaisme i de l’Islam, amén (mai millor dit) d’altres religions orientals.

Ara bé, mentre esperem el miracle, no hem de pujar encara les escales que duen al cel i sí posar-hi els peus a terra. Vegem.

L’article 16.3 de la Constitució diu, entre altres coses, que els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola. Doncs vostè, com a tal, té l’alt honor i deure de dirigir-se a totes i no solament a la meva. ¿No serà que ha tingut la perspicàcia suficient per a veure que la Constitució ja no és el que era? Puc pensar que els seus vots comporten una lectura subliminal de la Carta magna? Ah, murri!, què pot ser és una altre interpretació per donar una lliçó al Comitè de Savis? Per cert, ben merescuda, que s’han cregut! A més, per què Sa Catòlica Majestat no pot manifestar en públic i dintre l’esglèsia la seva pròpia religió, mentra ens tenim que empassar sovint la dels altres?

Es evident que no calen tants folis per veure que la Constitució es inviable, paper mullat. Si necessitem quasi quatre anys per interpretar-la, ¿no es molt més simple anul•lar-la per impossible? La seva invalidesa traspua per tots cantons: polític, jurídic, compliment i interpretació.

Polític. Si bé va servir per a una transició, avui no s’aguanta, extingit del tot aquell període. Ja veu, fins i tot se la fan seva algunes facciones que la rebutjaren.

Jurídic. És evident que el fonament de la Constitució, és a dir, la indissoluble unitat de la Nació espanyola del seu article 2 és una entelèquia. Hi ha alguna cosa que vostè conegui indissoluble llevat de Déu? Si fins i tot nosaltres patim varies metamorfosis per concloure en cucs, com es pot creure que una societat no pot transformar-se, dividir-se i fins i tot desaparèixer? Com l’argument és jurídicament impossible, no pot ser mai fonament de res i menys d’una carta jurídica. Es una fantasia, un caprici, una boutade. I al no ser possible el fonament, l’edifici que s’assenta en el mateix s’enfonsa com un castell de naips.

Més jurídics. És notori que es discrimina fins i tot a les seves pròpies filles, monsieur, enfront del seu únic fill. Permeti’m una petita endevinalla: entre dues contradiccions, quina té més valor, la igualtat de sexes o la preferència del baró sobre la dona a la successió del tron? Vostè té la resposta en el cap de forma clara i concisa. No fa falta que la digui, calli!

Compliment. És evident també que l’Estat, al meu modest criteri, no ha respectat la riquesa cultural de les diferents modalitats lingüístiques quan la Carta magna proclama que és un patrimoni que serà objecte d’especial protecció. Mai s’ha complert. Ja veu vostè que ni tan sols a les Corts els representants del poble no poden dirigir-se en la seva llegua materna. Quan algú ha tingut aquest atreviment se li ha fet callar. Diuen que no ho preveu el reglament. És notori que tampoc s’ha defensat en la UE on el català -llengua que parla una quarta part dels seus súbdits (ho sabia majestat?)- encara no és oficial puix que l’Estat no ha volgut. Per què? Catalunya, València, Balears, la franja d’Aragó i un xic de Múrcia, no són part d’aquell? No es tracta de Cuba, Mèxic, l’Argentina, Uruguay i Paraguay, sino d’Espanya.

Interpretació. Ah, el Comitè de Savis! Com pot ser vàlid res que falli un tribunal amb càrrecs caducats, amb tendències polítiques notòries i pressionat per tot arreu? No invalida la pròpia Constitució el fet de que hagin trigat casi quatre anys para interpretar-la? A tots ens han assaltat tants o més dubtes que a Hamlet. Tant, que hem quedat estabornits. Es notori que si a les obvies raons anteriorment donades, del tot intel•ligibles i que duen a la invalidesa de la Constitució, s’afegeix aquesta última, la fa inviable forçosament i definitiva.

Quan es va voler reformar per temes molt concrets, tots vam pensar que hi havien moltes més raons per fer-ho. Però de sobte es va tallar la iniciativa i mai més s’ha tornat a parlar de l’assumpte. Ho recorda? La van confondre amb una caixa de Pandora que ningú s’atrevia a obrir. Pobres! Però la democràcia és això, majestat, i moltes més coses. És a dir, canvis i adaptació als temps tocant el que calgui tocar. I sempre sota els principis de saviesa, valentia, moderació i justícia. Aquests sí que foren un bons fonaments constitucionals!

I a hores d’ara, quan no s’ha corregit a temps res, ni a polítics, ni a presidents d’institucions,  ni a alts càrrecs, ni a mitjants de tot tipus que impunement han faltat el respecte a Catalunya i als catalans des de tot Espanya (qui modera?), quan ni tan sols se els ha reconegut el que en justícia els pertany a tots nivells, en fi, quan una vegada més en la mediocre història dels governants d’aquest Estat, arriben a adonar-se que alguna cosa no va, que se’ls escapa, llavors tothom a corre i a lloar sants igual que els moribunds penedits. Malsons insuportables barregen remordiments i penediments alhora.

La vida es bastant més simple, majestat. I les coses són molt més serioses. Sento que potser va equivocar en triar als seus consellers i que estigui en plaça perillosa per a la unitat atès que solament mira el melic com si fos al centre del mon. Desconfiï, és un bon consell.

Catalunya s’ha cansat de ser Madame Job. Exhaurida la paciència, diu finalment prou al tracte indigne i vol viure tranquil•la i lliure. Ningú li pot negar el divorci. Si un membre de la família ha de renunciar a ser com és, a la seva identitat, es lògic que l’abandoni. La culpa, òbviament, mai serà d’ell.

Els pobles son talment com les persones, tenen un innegable dret a decidir. No hi ha constitucions, institucions ni prínceps que pugui aturar-los. Comprenc al seu desencís. Però vostè ha de comprendre molt més l’afartament del principat. Els estats s’han fet per fer feliços als ciutadans i no al revés.

No te més remei que suportar el pes de la corona i comportar-se amb dignitat fins a la fi dels seus dies. Així passarà a la història com a Joan Carles I el Demòcrata.

Juntament amb els meus desigs de salut i benestar a vostè i família, rebi la més respectuosa salutació.

Monsieur de Voltaire

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s