La festa s’ha acabat!

La libertad zapateada

Revista "Cu-cut!", portada censurada de 5 d'Agosto de 1908

Per què es confon prohibició amb falta de llibertat? Ben estranys son els que ho diuen. La norma de normes (no em refereixo a la Constitució espanyola, es clar, si no a la Bíblia) recull a l’Èxode els preceptes divins. Vuit d’ells son imperativament negatius, prohibeixen, i només dos comporten obligacions positives. Pot ser sí que Déu es va equivocar i en comptes de dir no mataràs hauria d’haver dit respectaràs la vida. Clar que també, quan va voler establir una norma positiva podria haver-ho fet al revés. Per exemple, en comptes de honraràs pare i mare hauria pugut dit no deshonraràs pare ni mare.

Alguns polítics, sens dubte gent de cultura i respectable, lliberals i amants de vestits i prebendes, s’omplen avui la boca dient que cada prohibició suposa un atemptat contra la llibertat, però els mateixos son capaços de tallar drets fonamentals com, per exemple, la de poder escollir-hi els canals de televisió que prefereix el poble. Està tot dit.

També alguns intel•lectuals (mai podem dir pensadors) es planyen creien que s’acaba amb una part de les tradicions catalanes. I què? Es toquen en barretina els catalans? Fan dejú i abstinència per quaresma i Setmana Santa? Atorgan capitulacions matrimonials abans de casar-se?

Altres, ridículs!, han plorat com nenes.

Catalunya sempre ha sigut capdavantera dintre de l’estat primitiu que manté i amb qui encara comparteix llit. O no es cert que totes, absolutament totes les movidas han començat per ella? Sí, la revolució industrial, les obreres, els primers sindicats (UGT i CNT FAI es fundaren a Barcelona), moviments socials i artístics de tota mena, la moda, la bona cuina, la majoria d’esports jugats a l’estat (tots?), els primer ús o construcció de mitjans de locomoció moderns (tren, cotxe, avió, vaixell), la creació de la primera companyia elèctrica (Sociedad Española de Electricidad), de gas natural, el primer Banc, la primera Borsa de contractació i moltes més coses.

Però els dol reconeixeu-ho. Per què? Hom podia pensar que no consideren que Catalunya sigui Espanya. Però no, en el país de les comparacions i de l’enveja, no volen ser menys. El seu orgull no els ho permet. I així s’apropien del que no els hi perteny, amagant la veritat i imposant el que entenen que és Espanya.

Diario de Barcelona, degà de la premsa continental

Diario de Barcelona, primer exemplar de 1 d'Octubre de 1792

Un exemple es el Diario de Barcelona (després dit Diari de Barcelona) que, fundat l’any 1792, fou el degà de la premsa continental. Ara només es publica digitalment. Dons bé, a Wikipèdia castellana (en català no hi és) es diu que la prensa del XVIII es un fenómeno fundamentalmente madrileño, andaluz, murciano, valenciano y zaragozano; las otras provincias apenas tienen algo que reseñar; extraña que Cataluña o el País Vasco sean tan pobres en prensa dieciochesca…”. Com veuen, l’honrosa publicació ha sigut esborrada del mapa, de la història. Però singularment, tots els altres diaris, els de les províncies que anomenen tenen un altre caire. Son almanacs, pronòstics, divertiments literaris, traduccions del francès, el diari oficial encara existent (el BOE, abans Gaceta de Madrid) i altres especialitzats i poc científics. Molt al contrari del Diari de Barcelona. A tanta incultura arriben, no veuen més enllà dels seus nassos?

Se els hi veu al llautó. A la veu del periòdic esmentat, la mateixa Wikipèdia respon en castellà que el Diari de Barcelona és un dels més antics d’Europa. A més, notables biblioteques el tenen des del número u. Apuntem una dada curiosa: en temps d’ocupació napoleònica es publicà a doble columna en castellà i francès. Evidentment, els invasors desconeixien la primera llengua i Barcelona sempre ha estat una ciutat tolerant amb les llengües majoritàries (no cal dir amb les minoritàries).

Altre exemple de presumpció de nou ric es la tan marejant movida. Quan a Madrid van descobrir que estèticament –solament estèticament- eren al segle XX, que podien ser més in, van creure que també ho eren del mon, exportadors de mites i modes (mai d’idees, es clar). I el mon ni se els mirava. A on estaven quan el hippisme es portava a Europa, quan quaranta anys anrera a Barcelona, un moviment anomenat gauche divine trencava motlles a Espanya? Sempre igual, amb retard.

Espanya no té res d’especial respecte la resta d’Occident, excepte que es una de les últimes a incorporar-se a la seva civilització i, per tant, no es different més que en viure enrederida. Quan arriba a allò que tothom ha descobert primer (Catalunya inclosa com a excepció decebedora) en presumeix, es vana, s’hi troba a gust com una minyona vestida de senyora.

Per concloure, parlem de toros. La festa s’ha acabat! I també s’acabarà a Espanya, ben segur. Apliqueu aquí el susdit. Van endarrerits un parell de generacions i això que ara neguen ho reconeixeran més tard com Sant Pere. Clar que hom podria dir, sortosament, que les noves idees ara s’escampen amb més volada. La notícia s’ha estès per tot el mon: barbarism is banned diu The Herald; bones notícies per als toros, The Guardian; fi de la crueltat, Sueddeustche Zeitung; els catalans donen un cop mortal a un art antic i sagnant, escampa The Times. Mentre la primitiva Espanya, lluny de tot, ho entén com un atac. Follies extravagants i fanàtiques que els hi tornaran com a bumerangs! Sempre ha estat el mateix.

I tant que es poden prohibir les curses de braus! Tot allò que suposi tortura es censurable. Podria ser fins i tot punible (s’han adonat?), i mai no pot constituir una suposada identitat que, a sobre, far pudor de passada. Es més identitat d’Espanya aquesta que les decisions democràtiques d’un parlament del seu propi Estat que, per més glòria, perteny a la nació que va crear el primer d’Europa? Curiós.

Sembla que el no mataràs sagrat, el qual no distingeix éssers vivents, i del que podria ser una excepció la necessitat de menjar, estigui més passat de moda que els toros. Pujarem al púlpit de la catedral de Burgos per dir: no matareu, no i no, caçareu les bèsties amb dignitat, sense torturar-les prèviament, beneïu la creació; des d’aquesta alçada us ho prohibim terminantment! Li comunicaré a Fra Bertràn per tal de que, remuntat con un àliga, gosi fer-ho pronunciant-hi les mateixes paraules. El deixeran?

Un altre cop, doncs, aquesta mena d’irritació vers Catalunya, de la que no suporten lliçons (Canàries és l’exemple: ja que fa uns vint anys va fer això tan estrany de prohibir els toros i ningú va dir res). Sí, aquesta sort de diferència per arribar-hi més tard o més d’hora al mateix lloc, no té altre interpretació. Recordin el que dic! Mirin si no: a Madrid ja s’estan recollint firmes per portar-hi al seu parlament autonòmic una iniciativa popular semblant. No cal dir a favor de qui està el temps, veritat?

Me’n vaig a sopar. Avui tinc oxtail soup de la gouvernante. He donat instruccions precises de que escorxin el bou i totes les bèsties de la meva possessió sense que se n’assabentin.

Monsieur de Voltaire

P.S.: Un dia us tocarà a vosaltres, amants dels correbous! Amén.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s