L’afer Millet o el desfalc (carta de Fra Bertran a Voltaire)

Fèlix Millet i Tusell vist per Quim Sosa

Fèlix Millet i Tusell vist per Quim Sosa

Introducció: Aquesta es una història real sobre una petita però assenyalada etapa d’una institució cultural centenària: l’Orfeó Català i la seva seu social a Barcelona, el Palau de la Música Catalana. Mai ningú hagués dit que serviria d’instrument per a crear una xarxa de corrupció que impliqués a les decadents forces vives de l’època, amb el consegüent escàndol públic.


Per fi sé qui és el tal Millet! Tant el senyor Mas com el senyor Puigcercós, als quals vaig escriure per tal de que m’informessin, encara no m’han contestat. Sí ho ha fet el bon amic  Fra Bertran, al que també em vaig remetre. Heus aquí la seva resposta:

Monsieur:

Aquest estiu, segueixen els vents que recorren tot el principat d’una forma estranya. Corrents tan especials poden buidar reposos ben merescuts. Aquí un remolí, allà un huracà, més enllà una escalfor insuportable, però en general, marinades a la costa i de les muntanyes tramuntana; això sí, als vespres, a Barcelona, s’enlaira aquesta mena de brisa que tempera els rigors de la calor i dels temps que correm. S’apropen les eleccions!

Per això, al vespre, quan es l’hora més adient per pregar, meditar i intercanviar idees, a molts indrets esdevenen -oracions apart-, confidències, intrigues, xiuxiueigs a cau d’orelles amatents i  plans de tota mena. Amb bons àpats i en llocs discrets, on ni els més tafaners poden intuir-hi conspiracions, conxorxes ni acords diabòlics -Déu nos guard!-, es busquen influències i ajudes de tota mena. Per alguns no hi ha repòs.

Em preguntava per un tal Millet. I tant que sé qui és! El seu nom complert és Fèlix Millet i Tusell, és sagitari i setantege amb escreix. Culmina, doncs, una vida. Des de fa un any, aquest personatge ha portat de cap a tothom. Vet aquí que fins i tot ha fet tremolar, ai!, l‘establishment al qual, últimament i contradictòria, mentre pensa que encara representa algú, el que hom podria dir societat civil (incloc els polítics, es clar), no se n’ha adonat que representar, representar, ja no ho fa més que a sí mateix. Li queda poca volada, viu del passat, es un mirall buit de rostres esperant a l’antesala de les golfes. Tot el que segueix es un bon exemple.

El tal Millet te la cara rodona, és calb amb el nas xato i ample des del que li surten dos pronunciats solcs amb unes galtes -quines galtes!- ben omplertes però que li pengen cap avall, com les dels boxers, i un clotet a la barbeta que, en el seu cas, no es sinònim de bellesa. El front el te prominent i el cap buit de cabells excepte a la part més baixa on li encercla la nuca de templa a templa. Ressalten les grans orelles amb les hèlix aixecades cap endavant. Porta ulleres davant d’uns ulls de mirada cínica amb parpelles caigudes i aparentment sense pestanyes. Els seus llavis prims poques vegades somriuen però quan ho fan, traspuen ironia, poca sinceritat. L’alçada que te dissimula una panxa ben alimentada. Hi ha quelcom de barroer en tot el seu posat de senyor. I fuma, fuma massa.

Si el col·loquéssim entre un focus i un llençol blanc de cara a aquest, reflectiria una ombra xinesa ben peculiar, com una llufa personalitzada. En Millet!, en Millet!, diria tothom.

Es renebot del mestre Lluís del mateix cognom, compositor del Cant de la Senyera i cofundador, juntament amb Amadeu Vives, de l’Orfeó Català que te la seva seu al Palau de la Música Catalana, el singular edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner declarat per la Unesco patrimoni de la humanitat. L’ha vist? Es una perla!

Domènech i Montaner (Palau de la Música Catalana)

Palau de la Música Catalana (Barcelona, 1908)

A en Millet li va escaure d’allò més bé, doncs, quan arribat d’un segon exili d’Amèrica (el primer al va fer de jove a l’Àfrica de les febres contagioses), animals que cauen a la mateixa pedra dos vegades el van fer factòtum del mateix Palau i de tota la parafernàlia que el rodeja. Una institució teòricament neutral, amb escassos recursos, a on no es podia ficar gaire la mà (aquella que el seu pare ja s’havia adonat que era àgil) i a la que les muses solament portaven inspiracions sublims. Com es van atrevir a recol·locar-lo per segona vegada ningú ho compren ni crec que mai se sàpiga.

Però a un gat vell dels regateigs, enginys, promeses seductores i mans àgils, quina oportunitat li van retre! Quin càrrec tan escaient! Hom s’hi trobà com a casa. A més, tot exili és una lliçó. En definitiva un ensenyament i aprenentatge: amassa de nou la voluntat del dèbil, fa decidit al vacil·lant i endureix el més dur. Doncs sí, quina ocasió més propicia per teixir-hi una immensa teranyina amb hàbils dits sobre un ben llaurat camp ple d’insectes exquisits i inofensius.

I l’home va agafar les rendes de l’atrotinat i arnós cavall en quina muntura no podies ni tan sols seure. Qui no recorda els molls d’aquelles butaques de pana vermella que quasi grinyolaven mentre es clavaven al cul? Qui no ho fa d’aquelles transparències de vitralls amb florescents fosos o d’un òrgan que gairebé no sonava? Ell no s’hi avenia amb aquelles polsoses misèries ni tampoc amb pegats. S’havia de fer un canvi radical. Era o no un mandat el seu nomenament, era o no un deure complir amb el noble encàrrec de fer navegar la nau?

Ves per on, l’objectiu no podia ser més transparent: convertir la vella caravel·la en un nou vaixell de primera línia. Desprès caldria omplir-lo d’aficionats i fer passejades exquisides, visites guiades pel jardí de les delícies.

Per això necessitava d’una organització. I amb aquesta, d’algú incondicional que dominés la matemàtica financera. Podia ser socialment poc conegut, però hàbil amb els números, mancat de supèrflues manies i tanmateix amb naturals ambicions econòmiques. Això sí, posseïdor d’una fidelitat indispensable a la casa. Una espècie de servent que sabés que tot el que tindria li deuria al seu amo, al veritable hereu, a qui s’havia de confiar tot, absolutament tot, i que seria recompensat amb escreix. L’idil·li, com tants d’altres, podia conduir a una amistat interessada, però alhora controlable discretament i imprescindible sota l’aparença d’una cordialitat familiar.

El  va trobar o s’hi van trobar, amb en Montull? Mai no ho sabrem. Però la història es plena d’atzars sobre els que s’han pogut cimentar bons projectes d’allò més lucratius. Fixeu-vos hi bé, mont ull, es a dir, puig des del qual es pot observar, atalaiar l’entorn i controlar-lo. Essent dues cares d’una mateixa moneda, es van fer socis.

Per fer funcionar la màquina, també necessitava altres peces. Un staff directiu i administratiu de tota confiança. A la seva alta missió, entre quines feines estava la de recaptar diners a través de relacions del tot desinteressades, corresponia uns sous i altres peatges que mai hagués pagat una empresa privada. S’ho mereixien! No es al mateix saber cantar que buidar butxaques. Tot te el seu preu, ha de ser proporcionat al profit que se’n treu, al manteniment de la casa i al nivell de cadascú.

Una fidel secretaria, prodigi de la informàtica pel fet de que encara ni els més assenyats experts han pogut escorcollar el seu ordinador, era l’eficàcia personificada. Tan es així que redactà una carta del tot desinteressada, no cal dir-ho, recaptant-hi firmes per tal de que l’Ajuntament de Barcelona condecorés al seu amo amb la medalla d’or de la ciutat. Tan reconegut era en Millet que tothom s’afanyava a firmar-hi per tal de que es veiés ben clarament que hom també formava part de la llista, prescindint-hi d’idees polítiques, puix que agafava des de la dreta més retrògrada fins a l’esquerra més verda de tot l’arc parlamentari i extraparlamentari. Evidentment l’afer que li explicaré més endavant es va descobrir -sort!-  abans de donar-li. Ves per on, en aquest cas no va haver de tornar-la com va haver de fer amb aquella de més preuada per ser d’àmbit territorial més extens, la de la Generalitat. La Fortuna es una roda capriciosa.

Desprès hi havia petits, però imprescindibles col·laboradors que feien les feines més vulgars, com retirar diners, preparar sobres, pagar factures, personal subaltern de tota mena.

Al graó més baix d’aquesta administració hi eren els cantaires. Però com no hi havien diners per a tots, en aquest nivell es tancava l’aixeta. A aquests quatre benaventurats ni tan sols se’ls pagava el dinar. Menteixo. Es podien permetre un entrepà, només un!, ja sabem que tot ho feien per afició i per Catalunya i tan sols quan anaven de tournée pel principat. ¿No porten la senyera i els pertany el seu cant? Doncs ja ni havia prou! A més, contaven en el seu curriculum el prestigi que suposava haver cantat a l’Orfeó Català. Com es podia pagar allò?

De vegades fins i tot s’havien de suspendre alguns viatges per falta de diners, es veritat. Però en aquesta vida no es pot tenir tot. A més, no s’ha dit sempre que les coses s’han de prendre amb mesura i mai amb disbauxa?

Finalment el senyor Millet (hom pot dir-li senyor?), estava rodejat de gerros d’allò més fins que donaven to i prestigi al saló que dirigia i a ell mateix. No molestaven gaire i se’ls despatxava amb un parell de còctels a l’any. Qui volia lluir, havia de pagar! Els diners eren essencials, calia cultivar-los amb recança. Però, en definitiva, pocs d’aquests quartos en sortirien de les butxaques personals que seien a les poltrones en unes reunions espaiades i d’allò més monòtones. Havent-hi empreses en les que els suposats dirigents  tenien més o menys interessos i de les que, en definitiva, si no es podien dir propietaris eren manegadors de fils, podien àmpliament suplir les donacions personals, el cànon imprescindible. No posarien a canvi el nom comercial de la seva empresa en una làpida en lloc principal?

El nou cap es posà a dirigir amb disciplina fèrria els destins suposadament desinteressats  de la decadent institució. Es va restaurar tot l’edifici del Palau deixant-lo com una veritable petita caixa de música selecta. Una obra de restauració de dalt a baix, radical,  respectant-hi, això sí, la mà mestre d’en Domènech i Montaner, però ampliant-hi la seva capacitat amb els últims dissenys, dirigits per equips ben recomanats. Ara hi havia, a més de la sala gran, una de petita. I  el pati de butaques de la primera prou bé que podia fer-se servir d’escenari. Depenent de la representació que interessés al llogater es feia ús indistint d’aquesta o de l’escenari. No s’escatimà cap cèntim. Tothom se n’admirava.

Palau de la Música Catalana, Barcelona

Sala gran del Palau de la Música Catalana de l'arquitecte Domènech i Montaner

Fes que faràs, l’ombra d’en Millet va allargar-se sorprenentment arribant-hi a llocs abans impensables. No sabrem mai si per sucar-hi de l’olla el sistema es va fer servir d’ell o ell es va fer servir del sistema. Però hom pot ben assegurar que, en el cas de  que les escultures modernistes de les parets a banda i banda de l’òrgan recobressin vida, vomitarien les aigües fecals que funcionaris, polítics, empresaris i professionals de tota mena els hi van fer empassar sense que poguessin fer-hi res.

I així es va engegar la comèdia dels preus alterats i, al ritme d’un especial orfeó dels inferns, als amics dels interessos foscos, aquelles ànimes venudes i corruptes, ballaren plegats la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan: la dels propis interessos fent-hi ús del aliens.

Res més escaient. De cop i volta al Palau de la Música Catalana es va convertir ell mateix en l’instrument d’instruments. Hom pot ben bé dir que amb l’instrument per excel·lència, aquell que els arreplegava tots amb un de sol. Prèviament, es clar, va d’haver-hi que afinar els de tota la vida. Per posar-hi un exemple, l’òrgan va tornar a funcionar. Però a quin preu, senyor! En podia haver-hi dos d’òrgans. En qualsevol cas, no es tractava de multiplicar el seu número, sinó que tot es reduïa a una qüestió d’afinament, de tocar la tecla que s’havia de tocar i que aquesta sonés bé.

Amb hàbils mans repartidores, s’abocaven gots apaivagant sets insaciables. La sagrada institució va poder finançar fins i tot fundacions polítiques en comptes de ser aquestes les que abastessin a la primera. No diu l’Evangeli: donaràs de beure a l’assedegat? Hom va practicar aquesta virtut amb paciència bíblica. Els polítics que vetllaven per la salut pública ho trobaven d’allò més natural, inclosos els més escèptics. Ni tan sols les comissions del Parlament es van mirar els informes contradictoris, aquells que ja posaven en evidencia, i de quina manera!, que quelcom no quadrava.

En plena glòria, una telefonada d’en Millet, una carta, la més petita nota de qualsevol dels seus empleats (per que era com si fossin d’ell), bastava perquè el més primmirat compareixés ipso facto davant de la seva presència per rebre ordres inflexibles, ep!, disfressades de vanitosa tendror. ¿Com era que l’un encara no havia lliurat els diners compromesos, imprescindibles per a la Fundació i, a sobre, no es recordés de res? Ho deia un acta ben clarament!  ¿Com era que l’altre no havia encara atorgat els permisos necessaris per fer aquella obra tan beneficiosa per a la societat catalana que res tenia que veure amb el Palau? ¿Com podia ser que aquell funcionari no hagués encara adjudicat una obra pública a un promotor que tant  havia fet per la cultura del principat a través de donacions del tot desinteressades? I tots corrien a complir amb el seu ineludible deure.

Polítics i empresaris de tota mena rendien el més profund respecte a en Millet. Tant era així que obtingué la distinció més alta de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi que, una vegada coneguts de l’opinió pública als tripijocs, oh ingrata Fortuna!, li van fer tornar a corre-cuita. Ja veu el que son les coses, senyor, quan es posen en descobert les vergonyes. Honorat eres i deshonrat quedes amb un tres i no res. Així es la vida.

Aquest mag de les finances va abastar, doncs, molt més enllà de les glorioses parets de Domènech i Montaner. Els seus braços, protegits per Euterpe, s’estenien allargant-se com els dels pops pels més estranys racons, acariciant dolçament espatlles estirades i supèrbies mentre les envoltava enginyosament i dolça, afalagant per un cantó, exigint per l’altre, ara va bitllet, ara agafa’l. Tot una estratègia de l’art de la simulació, la missió sublim de la qual, un cop satisfets els peatges, era ésser fidel a la veritable caixa -vet aquí-, la pròpia, la de la seva única i exclusiva pertinença, la que en certa manera li pertocava per herència familiar i pels serveis prestats.

Ni les allargades i afalagadores ventoses d’aquest rei Mides no es podien creure tanta benaventurança, aquella benedicció del cel. I escombra que escombraràs, faltava temps per a recollir de pressa el manà dels deus. La màquina de fer quartos es va posar a produir-ne  fins a extrems insospitats. Tothom els hi abocava, tant de privats com -ai!- de públics, sense parar esment i sense control. Tot era compensat amb escreix.

Mentre entraven milions per una porta, sortien per altre com si res, quedant-se uns quants subtilment pel camí, amb un art que ni el millor dels prestidigitadors sabria fer. Qui podia dir-hi res si tothom estava satisfet?

Pagaments i prebendes arribaren a extrems insospitats, incloent-hi viatges, banquets de noces, obres i serveis privats de tota mena, amb abast suficient per les neguitoses i quotidianes despeses, pel menyspreable i anomenat argent de pôche d’uns quants Millets. Ben merescuts, que caram! Qui, si no, havia muntat aquell edifici perfecte de conxorxes, influences i favors del que molts, però que molts! -alguns dels quals els hi hauria de caure la cara de vergonya-, es beneficiaven arriscant-se ell tot sol? Doncs a callar!

Les tecles diabòliques d’aquell piano ara sonaven bé, però que mol més bé!, que les del Steinway & Sons de cua, tant lluent, situat a l’escenari de la sala gran sota la mirada fugissera de les walkiries que estaven per altres feines més elevades, sí, però infinitament menys pràctiques.

Arthur Rackham (la caixa de les sorpreses)

La caixa de les sorpreses (Arthur Rackham)

Tot va petar. I va esclatar per una vulgaritat, per un petit detall en que el més ximple hi hauria caigut. El bitllets de cinc cents euros, que alguns llavors van anomenar millets en sortien dels Bancs a milers, com magdalenes d’un forn  industrial i, es clar, Hisenda va ficar-hi cullerada. Prèvia denuncia al jutjat, tothom va quedar perplex quan un bon dia de Juliol de l’any dos mil nou els mossos d’esquadra assaltaven pràcticament el Palau de la Música Catalana, emportant-se dotzenes de caixes amb documents i ordinadors. ¿Què passava?, deien estupefactes empleats i curiosos. Quin atropellament!, afirmaven d’altres. I també: esquitxats de merda nosaltres?, alguns de més significació. Ailàs! en aquella illa de la cultura, començava un escàndol mai vist que restarà per sempre a la seva insigne història. I començà també un combat amb variats fronts. ¿Qui cauria?

Els gerros tremolaven damunt del terratrèmol, pensant-se que s’esquinçaven. Fins i tot els hi van sortir caps i extremitats. Pobres! Com els hi podia passar allò a ells, tan posats? L’horror s’estenia com una taca d’oli. Com aturar l’escàndol? Presentar la dimissió o no fer-ho? Havien fracassat a la seva gestió i s’enfonsaven definitivament amb l’allau o encara els hi quedava una espurna de salvació, una branca a on agafar-se de la caiguda? No havia paper més difícil que el de Hamlet!

Calia actuar de pressa, posar en evidència la seva innocència, descobrir la veritat, proclamar-la i desempallegar-se’n de pressa d’aquella bola de neu que els arrossegava cap a l’abisme.

Calia enlairar, ara sí de debò, els cors i mans escrupolosament nets i mostrar-los al mon! Això ja no era un cant qualsevol, sinó un veritable acte de reivindicació. Que s’havia cregut aquell ximple de posar-los a ells a l’ull de l’huracà! Dits acusadors i arrissats (alguns guarnits de pedres ben grosses) assenyalaren culpables, especialment a en Millet. Peus reforçats amb sabates de marca estrenyeren els frens i trepitjaren dur el terra més que mai. Per això eren qui eren!

Ningú no va dimitir, es clar, excepte els que havien de fer-ho, però subtilment. Es constituí un comitè revolucionari per tallar els caps necessaris, format pels més agosarats. Els de més significació es van escapolir discretament. Llavors i només llavors els que havien estat comparses es van erigir -per fi!- en directors d’orquestra i començaren els informes jurídics, auditories i acomiadaments. Amb quina Medusa no es tenien que enfrontar!

De moment, fora millets! Aquests, certament i curiós, van confessar la seva temeritat: hem fet negoci, sí, però no tant com creieu i oferim garanties per compensar-vos-ho tot!. Es tractaven de penediments reals o d’estratègies d’assessors jurídics? També van caure d’altres de caps. I els que cauran!, monsieur.

El temps dels còctels havien passat i ara tocava treballar-hi de ferm per primera vegada  i aturar la simfonia perversa que una orquestra infame i desafinada escampava  als quatre vents amb vertigen wagnerià. El seu soroll esfereïdor se sentia escandalosament més enllà de les refinades parets de Domènech i Montaner, tan discretes i ben vidrades, que corrien el perill de trencar-se en mil trossos amb aquest infernal accelerando que demanava a crits la baixada d’un teló inexistent.

Però no havien de dir-hi res els polítics? I dels diners públics, d’aquells que son de tots i no d’uns pocs, que se’n havia fet? Que no els controlava ningú? Res de res, ja li he dit. Els polítics s’excusaven o s’acusaven entre ells. Finalment, malgrat tot, es donarien explicacions poc convincents per a un públic exhaurit del seus suposats representants. Sí, aquella mena d’establishment caducat del que parlava al principi i del que només es desprenia una olor repugnant.

El Parlament de Catalunya va anomenar una comissió per esbrinar els tripijocs que abans, curiosament, els seus membres no havien detectat. Polítics i funcionaris de tots colors quedaven esquitxats. Però tampoc no ha servit de res, monsieur. La seva conclusió va ser no arribar a cap conclusió.

Escultor Llimona

El desconsol, reproducció de l'escultura de Josep Llimona

Sap que al bell mig del jardins de davant de l’edifici del Parlament de Catalunya (antic arsenal aixecat per Felip V de Castella i IV d’Aragó en la Guerra de Successió) hi ha una rèplica d’una escultura d’en Llimona? Es diu el desconsol i està representat per una dona nua, la postura desoladora de la qual representa més que mai el poble de Catalunya que plora amargament davant la inutilitat dels diputats que seuen a les poltrones de l’edifici que s’aixeca darrera d’ella.

Ara ja sap, senyor, qui era el tal Millet. I sí, possiblement va ser-hi a Suïssa. Ell mateix va reconèixer que hi tenia diners allà. L’escàndol encara dura, reconduït largo larghissimo. De moment l’afer està en mans d’advocats i de la justícia, mentre aquell es passeja a piacere com si res. També ho fa el fidel d’en Montull que, pobre!, tant ha fet per a ell. Tothom calla, sostenuto. El temps, aquell teló invisible que tot ho esborra, està fent la seva feina, la tasca benefactora de convertir la història en llegenda i aquesta en oblit.

Adéu. Li prometo que tan aviat com pugui venir li faré saber. De moment destinaré una part de les vacances per estar en família, a la que també em dec una mica. El Senyor el beneeixi i, com segur que ja ho fa, no l’oblidi monsieur. Espero que passi un bon estiu.

Sempre seu,

Fra Bertran”

Gràcies, bon amic. Em temo que si segueix així, els seus retrats superaran als de Madame du Deffand.

Monsieur de Voltaire

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s