La legitimitat perduda o el poder de la xarxa

Introducció: Amin Maalouf és periodista i escriptor. Va néixer a Beirut al 1949 i resideix a Paris. Bellugant-se entre la cultura àrab i la francesa ha escrit novel·la històrica, assaigs i llibrets d’òpera. El 1993 va rebre el premi Goncourt amb la novel·la “La roca de Tànios” i el 2010 el premi de les lletres “Príncep d’Asturies”, en el discurs del qual, fet en francès, es va disculpar per no parlar el castellà.

¡Hola amic Amin Maalouf! ¿Em permet qualificar-lo així?

He aprofitat l’empenta que m’ha donat la seva ploma i alhora l’anomenada revolució horitzontal, la de la xarxa, posada recentment en pràctica als països àrabs, per sortir de la profitosa solitud del meu tancament, del plaer de compartir només la companyia de les veus que enraonen des de les ombres, sí, aquelles que parlen a cau d’orella suaument a través de paraules escrites, ara dolces, ara agres, que es van escampant pel món com un degoteig constant, malgrat les tenaces dels lampistes de torn que sovint, en voler taponar la impertinent fuita que els destorba, provoquen el contrari del que havien previst, una inundació.

Ah, pau de Ferney, que bé de Déu entre muntanyes i llibres! És clar que sort en tinc dels meus fidels, ho he de reconèixer, especialment de la meva neboda i de la gouvernante que em proveeixen totes les necessitats fisiològiques per tal de que em pugui dedicar amb cos i ànima a l’esperit. Avui l’obro per a vostè, monsieur, no sens oblidar a aquells lectors que m’han estat fidels en la meva absència. M’adreço especialment a vos, benvolgut Amin, desprès d’haver llegit el seu llibre Un món desajustat en la magnífica traducció al català de la senyora Imma Falcó que, malgrat que no se qui és -ho sento madame-, m’agradaria conèixer-la.

Raimon Llull

Raimon Llull (1232-1315)

Us he llegit en la llengua d’en Raimon Llull, un dels primers en fer ús d’aquest idioma neollatí per expressar coneixements filosòfics, malgrat que la meva llengua -com bé sap-, és el francès. Així he anat perfeccionant-me en la parla d’aquest extraordinari país (em refereixo a Catalunya), podent-hi accedir fàcilment a l’original per calibrar-hi amb cura la riquesa dels seus girs. M’ha agradat especialment la part en que fa referència al concepte de legitimitat.

Sí, amic premi Goncourt -el qual no tinc l’honor de posseir perquè hi vaig arribar-hi tard, jo, a la República-, em satisfà el tractament que fa de legitimitat. En dir que aquesta és allò que permet als pobles i els individus acceptar, sense gaire coacció (jo en diria cap), l’autoritat d’una institució representada per persones i que es considera portadora de valors compartits, no hi ha cap novetat, donat que el concepte es tan vell com la ciència política. En insistir-hi sobre que hi ha legitimitats que en son més estables que d’altres, però no ni ha cap que sigui immutable, fa una deducció encertada per seguir amb les explicacions que m’han atret del tot.

Es evident que la legitimitat és per damunt de la llei que, sens dubte, tampoc es immutable. Estic amb vostè quan diu que es podria explicar la història de totes les societats humanes al ritme de les crisis de legitimitat. L’endemà d’un daltabaix, emergeix un altre legitimitat que substitueix la que s’acaba d’esfondrar. ¿Il•legalment? Sí, sempre es així. Però legítimament quan és la força del poble qui la sosté i no la força d’uns pocs per damunt del poble i contra aquest.

Per tant, rau en el poble i només en aquest la última paraula. Per això, a mida que les institucions malaltegen per causa dels seus decadents valedors, a mida que aquests amenacen amb lleis la seva suposada autoritat o, dit d’una altre forma, a mida que la llei va contra els interessos d’una gran part del poble o simplement aquest es sorprèn de la dicotomia entre la llei i el seu tarannà, al dia que el poble veu la llei com un fre al seu desenvolupament, com una màscara per negar-hi els seus drets, la llei esdevé il•legítima i de retruc, les persones i les institucions que l’emparen. Això passa tant amb la llei humana com amb la divina, tant amb les institucions polítiques com amb les religioses.

Presa de Constantinopla el 29.05.1453

La fi de l'Imperi Romà d'Orient (13.05.1493) o la presa de Constantinoble per Mehmed II

Respecte la llei humana (i ben humana!): ¿quan van deixar de ser legítims els reis absolutistes i totpoderosos que, per cert, ho eren per la gràcia i en el suposat nom de Déu? En tenim molts d’exemples, com el rei de França, l’emperador d’Àustria, el Tsar de totes les Rússies, el Sha de Pèrsia, el Gran Turc i un llarg etcètera.  ¿Què se’n a fet d’ells? I la URSS i el comunisme de Mao ¿quan va deixar de ser legítims aquests fills d’unes idees que pretenien salvar a la humanitat? ¿No són pas a la calaixera (o als prestatges de les Biblioteques, es clar) els llibres vermells, als capitals, i tants d’altres, esperant l’hora de que algú els llegeixi?

Respecte a la llei divina: ¿quan va deixar de tenir legitimitat, per exemple, que la dona cristiana havia de dur cobert el cap a l’església en senyal de respecte?, ¿quan durarà aquesta a l’Islam, que fins i tot ho han de lluir al carrer i de vegades cobrint-hi tot el cos?, ¿podrem dir un dia: “dones rabines, capellanes i muftines, destapar-vos del tot, és hora de posar a ratlla als vostres marits!”?

Aquí em ve a la memòria la ventilada conversa entre l’abat de Châteauneuf i la dominant i innovadora senyora mariscala de Grancey. Començà aquesta encesa de còlera mentre es feia la toilettePer casualitat he obert un llibre que rondava pel meu gabinet; em sembla que es una col•lecció de cartes; he vist en ell aquestes paraules: “dones sigueu submises a vostres marits”; he llançat el llibre. L’abat: què dieu, senyora, ¿no sabeu que son les Epístoles de Sant Pau?. La mariscala: no m’importa de qui siguin: l’autor és molt groller; el senyor mariscal mai m’ha escrit en aquest estil; n’estic convençuda de que el vostre Sant Pau era un home molt difícil per a la convivència. Estava casat?. L’abat: sí, senyora. La mariscala: doncs molt bona persona hauria de ser la seva dona; si haguera sigut la muller d’home semblant, l’hauria engegat a passeig…

Vet aquí, doncs, que dogmes i costums, persones i institucions que abans eren legítimes, intocables, ara ja no ho son i d’altres que ens semblaven una heretgia, ara es reconeixent amb la més ample acceptació. I do? Es evident que perdut el consens entre els membres de la comunitat que dona suport a les seves institucions, fallida la confiança amb elles, perdut, en fi, el respecte que han de merèixer dia a dia, guanyant-ho no per gràcia divina, sinó personalment, tot s’ha marcit, el fruit deixa de ser menjable, ja no es digerible, ha caducat. Llavors es quan hom pot dir que l’Autoritat, tan estatal com religiosa, està deslegitimada.

Aquesta mateixa Autoritat es defensarà passant-vos per la cara la llei, la ja seva llei, no la que heu deixat de reconèixer per inútil. El que feu es il•legal, no val!, diran una i altre vegada. Quan arriba això, quan als factòtums de torn ja no hi tenen cap més argument que simplement al·legar la prohibició dels vostres anhels, dels vostres actes, de negar-vos el canvi, el futur, el viure en pau trobant-vos bé amb les vostres institucions (que no son d’ells), de coaccionar-vos d’aquesta forma fraudulenta per perpetuar les seves poltrones, podeu estar ben segurs que, més d’hora o més, tenen perduda la partida. Les seves cadires trontollen plenes de corcs. Simplement, el joc se’ls hi ha acabat.

A la defensa de les Autoritats desautoritzades podeu oposar el dret natural legítim de canviar les coses com s’ha fet al llarg de tots els temps des de que l’home es home. La llei ha deixat de ser profitosa, és aigua passada, son altres temps, està superada i fins i tot put. Per tant, se’n ha de prescindir. ¿No es va dir fa dos mil anys que ius naturali is quod natura omnia animalia rationali docuit? Doncs si el dret natural és allò que fan per naturalesa tots els animals racionals, feu-ho. La vostre legitimitat ve emparada pel dret natural. Ambdós son cara i creu d’una mateixa moneda, la de la llibertat d’escollir, la de decidir el vostre futur.

Hosni Mubarak abans de sortir disparat

Hosni Mubarak o la maledicció de l'esfinx

Veieu si no el que està passant amb els Alís (Tunísia), Mubaraks (Egipte), Salehs (Iemen), Jalifas (Bahrain), Ahmadineyads (Iran) i Abdalas (Jordània), per no citar d’altres. La xarxa en mans del poble ha fet caure als qui eren al poder d’acord amb la llei, però ¿estaven legitimats per a ser-hi?

Alí ja no hi és ni a Tunísia ni enlloc: segons diuen, a traspassat marxant-se amb Ala; la seva dona continua a l’Aràbia Saudita carregant vergonyosament l’or robat al seu poble i sortosament protegida pel règim del monarca absolut Abdalà, de la dinastia d’al-Saud, rei d’un estat la constitució del qual es la shària, l’Alcorà. Mubarak tampoc hi es al poder, encara que diuen que continua a Egipte. La resta mencionada trontolla a las seves poltrones arnades. Fins i tot el abans il·legítim sàtrapa de Bahrain, el rei de les trenta tres illes, ha pujat ràpidament els graons més alts del seu morbós castell de naips per disparar impunement contra el poble insubmís aglomerat a la plaça de la Perla, legitimant-hi així, més encara si cap, la intifàda dels irrespectuosos súbdits. És l’últim recurs, el més ultratjant de tots: aferrar-se als tancs pagats amb l’or negre per sostenir-se inútilment, abans de precipitar-se indignament i definitiva a l’abisme, abans de tancar-se violentament el teló de la farsa que representa.

A través de la xarxa s’ha fet una veritable revolució que a abastat a tots als països àrabs. La crida del poble, fart de repressió, s’ha escampat a través de fils invisibles aconseguint el trontollament dels poders il·legítimament establerts, arribant-hi a moure masses impensables a través de les últimes tècniques on line.  ¿Cóm aturar-ho, com controlar-ho tot això? El que anys enrere era impensable que volés amb la velocitat de la llum, trigant mesos a conèixer-se, ara se sap en uns instants a l’altre banda del món.

La força de la xarxa

La revolució horitzontal a la plaça Tahir del Caire

Malgrat tot, darrera d’aquest joc que s’acaba, després de la caiguda de la última fitxa vertical de la filera de dominó que es desploma vertiginosament, intueixo que veurem un raig de llum. El poble està cansat tant del poder polític com del religiós, malgrat la propaganda occidental i les proclames fonamentalistes islàmiques. Clar, amic Maalouf, que la falta d’un Papa dificulta aquest últim aspecte (el religiós) més que el primer, en tant en quant no hi ha una autoritat que, per damunt de totes les instàncies religioses, decreti un canvi, una revisió, un nou punt de vista que posi al dia les doctrines o freni les sortides de to dels més eixelebrats. Però per altre banda ¿no ha estat el jovent més preparat, les classes mitjanes amb més cultura i, en general, la gent deslligada en principi de pressions religioses, qui ha sortit al carrer farta i en primer lloc? ¿On s’amagaven els Germans Musulmans als primers dies?

Aquesta intuïció (¿o es més una il·lusió?) de poder veure raigs de llum, pot ser prové del fet de que la gent anirà comprenent que no cal confondre la cultura islàmica, que evidentment té el vernís i una de les seves bases en la religió -com poden tenir-los la cristiana, la jueva o la budista-, amb religió. Mentre aquella, la cultura islàmica, com la cristiana, la jueva o la budista,  difícilment poden ser radicals, ni molt menys terroristes; la última, la religió, pot arribara a través dels seus valedors, dels seus salvadors de torn,  a extrems de fanatisme, de bogeria i d’obnubilació mental impensables, tan a Orient com a Occident, tant, que fins i tot avergonyeixin a la mateixa religió. L acultura, paraula que prové de cultiu, de criança, en tant en quant és un conjunt de coneixements que permeten a algú desenvolupar el seu judici crític, mai pot ser fonamentalista, intolerant ni violenta. Donem, doncs, temps al temps i veurem com el fanatisme cau més d’hora o més tard pel seu propi pes.

Els països àrabs tenen de fer la seva pròpia revolució, els occidentals ja la vam fer. No em cansaré de dir que la civilització es una i no varies, amb els seus propis vernissos. No ens enganyem, es solament aquella que respecta la dignitat de l’home en tots els aspectes. Aquí, allà i més enllà. Sí, Amin, la cultura pot salvar a la humanitat. Però per passar al riu falta un pont: aquell que porta a la cultura, el de la formació de les persones per tal de que hi tinguin accés. ¿El tenen ja construït o porta el ritme d’edificació del que van fer els anglesos sobre el riu Kwai?

Ah!, truquen a la porta i em tallen els pensaments. La fluïdesa de ploma queda en suspens. “Endavant!”. Em porten una carta de Barcelona del meu apreciat Fra Bertran en la que m’informa dels darrers esdeveniments d’Espanya, a la deriva políticament i econòmica. Concloc. Desprès de llegir la lletra, quan torno al mon de les idees, em dono compte de que els pensaments anteriors son universalment aplicables, especialment en aquest triangle de terra. ¿Veu Fra Bertran que l’hora de Catalunya és més propera que del que es pensa? Depèn del seu poble. Es evident que moltes institucions de l’Estat espanyol estan deslegitimades. Si a aquest fet sumem les últimes injustícies del sistema, es notori que el model està malalt, trontolla, grinyola per tots cantons.

Tornem-hi a Plató. ¿Què es la política sinó l’art d’aportar benestar al poble? I els pilars del bon govern, de la democràcia, recollits a la República, ¿no son encara saviesa, valentia, moderació i justícia? Pel que em diu el capellà, no veig que en el seu Estat es doni cap d’aquestes virtuts. Quan polítics i institucions oposen al poble a manera d’anatema, la pròpia Constitució, defensant-se amb ella del mateix poble, malament.

Recordo que no fa gaire temps volien modificar-la en uns punts concrets, un dels quals era la igualtat home-dona a la successió al tron (perquè tant concrets, teniu la resposta). Quan es van adonar que era obrir una caixa de Pandora indesitjable, ho van deixar corre. ¿Hi ha algú que encara cregui que la norma màxima té una validesa més allà des temps? Absolutament no. Tot es modificable i tots ho sabem. I més en democràcia. El poble te dret a decidir-ho tot, absolutament tot. La resta son falòrnies. Per tant, son aquelles  persones que, plenes de pors i fatuïtat, s’han fet amb les poltrones d’un sistema que estan deixant corcar lentament, abastant inexorablement tot l’edifici.

Vet aquí com, davant del panorama de llibertats que entreveien, van voler blindar la norma de normes: ¿no se suposa que ha d’estar sempre per damunt del bé i del mal? I de cop i volta, talment la van convertit amb l’estendard, per un cantó de qui, precisament, ni l’havia votar ni la respectava, i per altre, de qui no tenia ni té més arguments que exhibir-la com a defensa del que es veu a venir i no pot controlar-ho.

Però això, no bastava per sí sol, precisava especialment que el seu intèrpret màxim, el Tribunal Constitucional, fes una lectura favorable i, per tant, una interpretació adient a les seves idees. Així es com van convertir-lo en un titella que, amb fils penjant de les mans dels dos partits polítics majoritaris de l’Estat, POSE i PP, assegura lectures convenients i interpretacions afins. I així es com, a l’Estat de las autonomies que van inventar per frenar als legítims anhels de Catalunya amb un aberrant cafè per a tothom, desprès de posar-li un tap darrera l’altre, li posen limitació definitiva amb una Sentència que cenyeix el nou Estatut de Catalunya, resol·lució dictada darrera tres anys de dubtoses maniobres.

És la última raspallada d’una norma que aprovada per majoria absoluta del Parlament, per majoria de les Corts a on segons paraules d’un membre del PSOE prèviament ja se la cepillaron i, finalment, ratificada majoritàriament en referèndum pel poble. Malgrat tot, el PP no en va tenir prou, com tampoc tingueren altres comunitats autònomes, intolerants i injustes, com l’andalusa que, no acceptant per els catalans al que havien calcat aquests últims per a ells mateixos, impugnaren davant del Tribunal Constitucional aquella aberració que pretenien als rebels.

L’última peça del puzzle era, naturalment, el recolza del poble que, evidentment, no podia ser el català. Aquí jugaren els media, mentint obertament, animant actituds anticatalanes, amagant el que no interessava divulgar i, en definitiva, desinformant a un públic com l’espanyol, per cert bastant inculte.

La Sentència del tribunal de savis, amb els càrrecs caducats i desprès de vacil·lar durant més de mil i un dies i nits (senyal inconfusible de que la norma catalana era dubtosament inconstitucional), va deixar escorçada la llarga llarga tela de l’Estatut, com només pot fer-ho una rentadora. I es clar, la cotilla va arribar tant prima que ni una abella podria posar-se-la. ¿No portà això a la decepció de tot un poble que van deixar estabornit d’un cop? En un primer moment, pot ser sí. Més endavant, en eixiribir-se del KO rebut, en revifar-se, es sentí manifestament provocat.

Passeig de Gràcia. Barcelona 2010

La resposta del Passeig de Gràcia el 2010

La resposta no es va fer esperar. Més d’un milió de persones van sortir al carrer omplint de bat a bat el Passeig de Gràcia i rodalies (com ara a la plaça Tahir del Caire). La majoria cridava in-de-pen-dèn-cia. Fra Bertran hi era, recordo la seva carta. El President de la Generalitat, d’obediència al PSOE, fou sacsejat al mateix carrer i el van tenir que protegir, pobre, refugiant-lo a les dependències del Departament de Justícia. Tota la premsa i la majoria d’institucions catalanes van protestar front l’atac del tribunal. Resultat: res de res; oïdes sordes.

Si apliquem aquí, doncs, la doctrina de la legitimitat abans esmentada, clarament deduirem que la Constitució ha esdevingut caduca, que l’Estatut es paper mullat, que el Tribunal Constitucional està deslegitimat i que l’Estat de les autonomies és mort. ¿I els serrells, nogensmenys importants? Per citar alguns exemples, si a sobre ens preguntem a quin poble defensa la defensora del pueblo en funciones, aquella dona brillant que va dir que entiendo que la defensa de los derechos fundamentales implica muchas veces hacer de mala i que te una espècie de dèria respecte el català, una de les llengües oficials de l’Estat que precisament parla una quarta part de la població espanyola (pot ser ella no, malgrat que va viure anys i panys al carrer Bruc 151 de Barcelona); si a més observem les picabaralles i acusacions dels jutges entre ells, de les que destaca la cacera contra Baltasar Garzón per voler ficar-se a on li van demanar els parents del desapareguts del franquisme, la història dels quals ha estat recentment investigada i escrita per l’hispanista Dr. Paul Preston sota el títol L’holocaust espanyol i anunciada per sortir el vint i tres d’abril; si a major abundantment, assistim de forma impassible i degotant a una sagnia fiscal que fa esperonar als ases catalans per fugir-hi de pressa del país; si de tot plegat se’n riuen o ens proposen com a recursos substitutius només que ximpleries, mentre neguen els que legítimament corresponen a Catalunya, mantenint-hi descaradament totes les prebendes al més pur estil colonial (dèficit fiscal monstruós, descart de lliure competència d’aeroports per afavorir el de Madrid, negació de cessió d’aquests, falta de xarxa de comunicacions de rodalies adient a una de las més grans conurbacions d’Europa com es Barcelona, manca de carreteres sense peatges dignes del primer tràfic d’Espanya, mentre que a gran part de la resta de l’Estat hi sobren serveis); si no hi ha forma de parar aquesta disbauxa, tampoc no hi ha més remei que plantar-se.

Els poderosos fils de la xarxa

Els poderosos fils de la xarxa

Un Estat com aquest, en que manca la saviesa (descuidar un hort productiu ¿s’ho permetria cap empresa privada, ni cap estat intel·ligent?; a més, ¿on son els intel·lectuals no catalans que facin una lectura apropiada i denunciïn aquests fets discriminatoris?), falta la moderació (tot plegat es un espantall), la valentia (por de canviar la Constitució, por de la memòria històrica, por de l’Estatut, por de realitzar més transferències, por d’un pacte fiscal, por de perdre un xic de poder, por, por i més por), i la justícia (ens remetem al dit); un estat com aquest, dèiem, esdevé insostenible i alhora una càrrega feixuga per qui el suporta, un destorb. Ha perdut, doncs, la seva raó de ser, tota legitimitat. Les seves lleis ja no son vàlides, s’han encartonat com a mòmies i només hi escauen els museus com records del passat, com a història. Per tant, ha arribat l’hora en que el poble català s’alliberi també del jou que l’oprimeix abans de que arribi a l’asfixia. Té tot el dret a viure d’acord amb els seus interessos, de ser feliç. Per aconseguir-ho cal  que decideixi democràticament i pacífica el seu futur. I els seus dirigents polítics tenen la obligació de facilitar-ho (¿es donen per al·ludits molt honorables, honorables i il·lustres senyors de tot plegat?).

Animo al poble, doncs, a tota la societat civil (empresaris i treballadors, pagesos i ramaders,  intel·lectuals i artistes, universitats i professionals de tota mena), a fer ús de la xarxa seguint l’exemple dels àrabs, recolzats per la ferma i inequívoca determinació dels polítics que formen part de les institucions catalanes. Si els dictadors no han pogut aturar la moguda d’Egipte (aquesta sí que ha siguit una movida de debò), malgrat els dictadors de torn i l’exercit, ¿cóm s’aturaria a Catalunya?

¿Oi que sí, senyor Amin Maalouf, que està d’acord amb mi, malgrat gaudí del preciós guardó Príncep d’Astúries, en que és l’hora de que comenci la revolució horitzontal, pacifica i democràtica, en aquesta bella part d’Europa?

Doncs a treballar!

Monsieur de Voltaire

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s