Les cartes obscenes

20140423-212956.jpg

La senyora Puiggròs havia convidat a jugar al bridge a les germanes Rocafil i a la baronessa de Pomes Altes. Les germanes competirien per separat, és clar. A casa d’ella no volia raons ni picabaralles. Sota aquella única i indispensable condició, sortejarien la parella.

Parà la taula i començà un solitari incloent els comodins que al bridge, òbviament, no intervindrien. La minyona russa que havia acollit a casa recomanada per un capellà, salvant-la així d'aquella mena de llocs que viuen a costa dels baixos instints dels homes ("em fa fàstic només de pensar-ho"), li deia que allò no es feia. Ja! Pensava que era una mena de bruixot que tirava les cartes com una heretge, un joc diabòlic incompatible amb la fe ortodoxa que predicaven allà dalt.

Carta oberta, boca a munt, carta tapant-la, bocaterrosa. Ací i allà de la taula de joc quedà estesa la baralla francesa. Per què li deien francesa si tenia "Kas" i "Qus", clarament "kings" i "queens", gens republicans i de llengua anglesa? Alguns l'anomenaven de pòquer, més comprensiblement.

Ella no era tafur, sinó una persona assenyada que jugava a cartes com cal, per distreure's i fe rotllar el cap una mica. Deien que a certa edat era del tot indispensable. I més per aquella gent que, com ella, no tenia res a fer. Bé, la casa, controlar un cert patrimoni i pareu de comptar. D'ençà que el seu marit s'havia mort, mancada de l'estimada companyia, deixà de fer moltes activitats lúdiques malgrat la considerable fortuna que li havia deixat. Anar-hi sola al restaurant, al teatre, al cinema, viatjar? Tret d'algun sopar excepcional amb senyors més grans (ella estava encara de bon veure), anava de tant en tant amb alguna amiga i prou. Això sí, practicava la virtud teologal de la caritat fins als límits de tranquilitzar la seva consciència.

Segué i abans d'aixecar la primera carta per veure-hi quines eren la de dalt i la de sota, sonà el timbre de la porta. Estava sola. Obrí. Eren elles! Passaren al saló i veieren la parada.

– A què jugaves? (germana gran Rocafil)

– A lligar parelles. No havia ni començat (digué)

– Al joc de l'amor, oi? (germana petita Rocafil amb to irònic)

– De què va? Puc participar-hi? (la de Pomes Altes)

– Llavors no fora un solitari, què no ho veus, Hermínia? (germana gran Rocafil)

– Jo he fet solitaris amb altres, plegats, encara que mossèn Ramon m'ho té prohibit. Diu que faci altra mena de jocs. Inclús que no en faci cap de joc. No ho entenc. És estrany oi? (Pomes Altes)

– Menys del que et penses (li etzibà la petita Rocafil)

– Seieu i proveu (convidà Puiggròs, tararajant l'habannera de Carmen -aquella quinta essència de la dona francesa- per alló de “l’amour” que li havia recordat la Rocafil petita)

Ho feren. Llavors, sentiren una mena de remor, un nyiga nyaga mentre, sorprenentment, les cartes vibraven alegres, saltant de forma sensiblement inquietant.

– Mireu! (Puiggròs, assenyalant la taula, aturà l'ària)

– Ja tenia raó, ja, la teva russa… (Rocafil gran)

– I el mossèn! (Pomes Altes)

– Què has fet, Maria? Prou! S'acabat el joc! (Rocafil petita esclafà les cartes amb la mà dreta per aturar inútilment les ballugadisses dels naips que, malgrat tot, continuaren tremolant insistents sota la seva extremitat, pessigollant-la indecentment. La retirà "ipso facto", quedant petrificada)

– Així, destapem-les totes! (Rocafil gran, actuant a l'efecte, amb ràbia i sense contemplacions)

– I així! (rematà la petita sortint de la sorpresa)

– Jo també, té! (Pomes Altes, al darrere, no volia quedar com una figaflor)

– I ara? (Puiggròs mirant la desfeta)

Efectivament, al destapar les cartes, les jugadores quedaren estorades davant de la cort estesa de reis, reines i servents perduts i estabornits per la lascívia, exhibint impúdiques vergonyes. Cames? Però si les cartes no en tenien! La resta, el poble, del dos al deu de cada pal (inclosos els asos, una mena d'u presuntuós perquè es considerava de més valor), romania indiferent. Però els honors, més humans i en conseqüència més febles als sentits, vibraven d'emoció. Uns baliga balaga degenerats. Les reines de cors i de piques, respectivament, jeien amb el rei de diamants i amb el joly joker (mai millor dit). El rei de cors ho feia amb el valet del mateix pal i el de piques amb un altre comodí. Era infamant. El matrimoni reial de trèvol estava excepcionalment junt. La reina de diamants gemegava amb el valet del mateix pal. I finalment, els que quedaven de la colla, els servents de piques i trèvol, es miraven amb poques esperances de fer algun servei (per què a les "Jotes" les van crear homes i no dos mascles i dues femelles com als altres honors; eren escuders com Sancho Panza?).

La senyora Puiggròs pensà per un moment que tant la russa com Mossèn Ramon podrien tenir certa raó. Dubtant, agafà amb decisió el comodí emparellat amb la reina de piques i se l'acostà. Mentre, la dama de piques, aclocant els ulls, dissimulava avergonyida. Sorprenentment, el joly joker tancà la boca, aquella ganyota de bufó sempre somrient, i li feu una "O" amb els llavis, enviant-li un petó.

– Ma metresse! (li etzibà)

– Bah! (li contestà pensant en l'absurditat de parlar amb un naip i rigué descaradament davant l'estupefacció de les altres)

– Mais je suis le joker, madame. Ma mission est de remplacer. Plaignez-vous d’autres! Aimez moi, souche votre serviteur! (i tornà a somriure maliciosament, mentre ella en prescindia flegmàticament deixant-lo, això sí, separat de la descarada reina de piques, no sense tenir una dicotomia: la de si hom podia adjectivar així o no a una simple carta de la baralla; a més, per què parlava francés si era el “joker”?).

– Voleu dir que Corina no ve de cor? (pensà en veu alta la Puiggròs, "ex professo", soltant una altra riallada)

– No diguis ximpleries, Maria, no és el millor moment! (Rocafil gran)

– Jo només pregunto… (Puiggròs remenant la depravada cort sobre la taula)

– Això és bruixeria! Alguna porta una Creu? (la de Pomes Altes, fent el senyal corresponent)

– Quin fàstic, és repugnant! Però que ens has fet Maria? (un ja dit i escoltat). Marxem ara mateix! (Rocafil petita, aixecant-se i parlant per les altres).

Les cartes gemegaven amb una remor estranya, evitant les mirades acusadores de les jugadores. En certa manera, era una escena semblant al "voyeurisme" però sense proposar-s'ho. Una mena de provocació. També els hi va fer l'efecte que feia una certa pudor de socarrim, de no sé què estrany. S'aixecaren totes i les nouvingudes es disculparen amb impertinència dient que ja havien vist prou, que estaven exhaustes i que, tal com ja havien dit a l'amfitriona (ella no se'n recordava pas d'això), aquella tarda tenien moltes coses per a fer en compte de perdre els temps d'aquella manera. Sobretot -destacaren irònicament-, a casa. Al cap i a la fi era "ella" qui havia insistit a jugar a no sabien què.

Marxaren decidides pensant en què aquella mena de separatista republicana (malgrat que, al cap i a la fi, no era tan sorprenent després de veure actuar a la cort), aquella ovella negre, pobre esgarriada, havia esdevingut el més abominable de tot, una bruixa. Era prou sabut que pacteven amb el dimoni. Un cop fora, asseguraven que havien de confessar-se com més aviat millor, no fos cas d'una condemna eterna per haver tingut visions d'aberracions satàniques.

La senyora Puiggròs, que no creia en bruixes, ni en confessors perversos, ni acceptava consells de russes ortodoxes, reuní pragmàtica les cartes i començà a remenar-les amb desimboltura, fent amb elles el pont, descaradament. Somrigué indiferent. Agradés o no a qui fos, ella continuaria amb tants solitaris com li plagués. Només faltaria que tres tifes sense cultura li haguessin de dir el que havia de fer. No la coneixien prou, ca! Quan la baralla fos massa vella o si, improbablement, les seves cartes s'atrevissin a fer-li un número com aquell, simplement les llançaria tal com havia fet tantes vegades (sense números, és clar, aquell era el primer) i el joc s'hauria acabat. Una vegada, passi. Dues no.

Rigué de nou pensant que l'escena viscuda (estava somiant o era desperta?), en cas de ser contada, faria quedar com a foll (o bojes) a qui ho expliqués davant d'aquella minúscula, estúpida i supersticiosa societat que freqüentava. Quatre gats esbiaixats de la realitat, alguns dels quals encara no entenien res de les cartes que s'estaven jugant a Catalunya. Estancats en un passat intolerant i bel·licós, eren hereus de les mancances i supersticions d'un Estat en franca decadència en el que la seva recentment sagrada i parcialment interpretada Constitució, s'havia convertit en una gàbia per a catalans. N'estava farta de submisos i pelleringues que s'espantaven d'unes cartes descarades i no del joc realment brut, aquest sí, que jugava el servidor (o no era això?) del poble.

"Avi, t'estimo cada dia més!", pensà aixecant la vista al cel i agraint realment la seva herència cultural (i també la crematística) que li permetia distingir el que era descaradament obscè del que podia ser-ho relativament i, al mateix temps, distingir-se ella mateixa i mantenir el “statu quo”. Tornà a estendre les cartes per fer de nou el solitari. Sí, repetiria la jugada encara que li fecin seixentes nous impossibles. El que havien vist eren visions. A més, de tant en tant va bé una mica d'aire fresc, va dir-se venjativa.

Llavors pensà en el seu advocat que, a part d'arreglar-li uns assumptes personals, li va comentar que, a parer d'ell, la societat civil partidària de la secessió s'estava ampliant. I efectivament, tal com li deia, empresaris de tot nivell (fins i tot en Grífols, aquella patum dels hematíes), professionals de tota mena, artistes (aquests rai!), una part de l'anomenada "beautifull people" i d'altra gent "refinada", o que s'ho pensava, entre les que podria incloure algunes de les seves relacions, farta de missatges unionistes barroers i fins i tot vulgars, presentats per gent de categoria dubtosa, sortien de l'armari de la indiferència per acceptar uns arguments més sòlids i més prometedors per a la maltractada societat catalana que no pas els que una vegada i una altra predicava falsament l'Estat espanyol sense moure un dit per a demostrar el contrari. Fins hi tot aquella mateixa nit, vigília de Sant Jordi, s'estrenava un nou canal de televisió, "El Punt Avui TV", del que segur no sortirien aquelles bajanades d'altres canals de províncies, inclòs Madrid. El veuria, i tant si el veuria!

Com permetia l'Estat mentir, practicar el libel, permetre repartir sobres amb quartos negres procedents de Suïssa per a completar sous, mentre provocava l'acusació a altres de tenir-ne, fent correr expedients falsos, deixar que la policia estomaqués catalans per expressar idees, per simplement fer ús de la seva llengua materna, prohibir-la al Congrés fins a l'extrem d'expulsar diputats per atrevir-se a parlar-la com si fossin nens d'escola, polititzar als tribunals de justícia a fi i efecte de neutralitzar el procés endegat a Catalunya, infringint lleis, inclús la mateixa de protecció de dades, posant en evidència als jutges que admetien i admeten la validesa del referèndum per la independència, fent públics els seus documents d'identitat i negant el mateix dret de vot al poble? Estava clar, l’Estat jugava les seves cartes. Cartes indecents, per descomptat. Cartes realment obscenes.

De sobte, sentí un soroll i una olor familiars. El primer, era una veu estrangera que des de la porta de la sala li enviava un missatge: "senyora, són les cinc, aviat arribaran les seves amigues". La segona, el flaire, provenia de les torrades per al te de la tarda.

La senyora Puiggròs, tota cofoia, petant-se de riure, es llevà del sofà on feia la migdiada per anar a retocar-se una mica davant del mirall del lavabo de la seva suite.
————————————————————-
Als meus lectors catalans, pocs, però inteligents, en el Dia de Sant Jordi, el seu patró. Festivitat on llibres i roses ocupen els carrers i les persones d’aquell petit pais de refinades costums.

Monsieur de Voltaire, Les Delices, Pays de Gex
————————————————————-

20140422-222113.jpg
El bromista feliç

20140423-205432.jpg
Châteaux Ferney-Voltaire, France

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s