Tempus fugit (carta de Giacomo Casanova a Voltaire)

Giacomo Girolamo Casanova (Venècia 1725 – Bohèmia 1798), per Anton Raphael Mengs.
Escriptor i aventurer que va viure i viatjar per Europa. La seva autobiografia Histoire de ma vie, està considerada una de les fonts més autèntiques sobre els costums i les normes de la vida social europea del segle XVIII. Estant a Barcelona, a finals de 1768 va ser tancat unes sis setmanes a la torre de Sant Joan de la Ciutadella per ser amant de Nina Bergonzi, cantant i ballarina amistançada del comte de Ricla, governador de Catalunya. En sortir va marxar de l’Estat espanyol. La Niña, com anomenaven a la Bergonzi, va ser desterrada d’Espanya com a conseqüència de les pressions del Bisbe Climent que la considerava un mal exemple pel jovent. L’eclesiàstic va intentar processar al comte de Ricla, però ningú s’atreví a testificar contra ell.

—————————————————————-

Acabo de rebre una carta que en Giacomo Casanova em remet des de Barcelona. Malgrat la seva veta literària, aquest noi (podria ser fill meu, excepte en les idees), mai deixarà l’aventurer que porta a dins, del que la virtut més gran és excel·lir en l’art de la seducció de les dones. Aquí la teniu:

“Senyor,

L’escric amb una certa precipitació des de l’hostal de Santa Maria de Barcelona, ciutat a la qual em trobo. L’amo em va allotjar molt bé. És un vell suís. M’ha dit en secret que havia rebut ordres de la Nina de tractar-me amb cura i de tenir amb mi tota mena d’atencions.

Ja he anat a veure actuar a la ballarina al teatre de la Santa Creu. Em va reservar una mena de llotja discreta situada entre el teló i la platea, des d’on es poden observar tant les cames bellugadisses de la Bergonzi com, entre la penombra de les espelmes, el públic de la sala.

Crec que el governador del Principat, el capità general Ricla, està al corrent de les meves meravelloses relacions amb la Nina. Com que resideixo al mateix hotel que aquesta i ell ho sap, m’atreveixo a pensar que algun client podria inclús pertànyer al grup d’espies que m’assetgen.

Avui mateix el gelós comte de Ricla era al teatre. Seia amb el baró de Maldà i amb un altre senyor desconegut. Ells no em podien veure.

Entro a l’espai com sempre, per una porta lateral reservada als artistes i serveis. Vaig amb màscara veneciana i porto capa per no ser identificat. A l’entreacte, el governador, envermellit de lascívia, ha cercat el camerino de l’artista a on jo ja hi era assegut darrere d’un biombo de caràcter oriental mirant per un forat que coincideix, per l’altra banda, amb la nineta de l’ull d’una cigonya, l’ocell que porta als nens al món. Observava com la Nina es canviava de roba exhibint i tapant alternativament les seves indescriptibles gràcies, ja empolvorada de nou i repintada la piga negre de la galta esquerra.

Truquen a la porta.

– Ets tu garrí?
– Sí, obre!
– La porte est ouvert, entrez.

I efectivament, una mena de porc lleig i greixós, que no admet cap diminutiu, s’introdueix precipitat i tanca la porta de cop. És ell, en Ricla! Posa una boqueta rodona i mentre camina maldestrament cap a la Nina li avança petons sorollosos. Just abans d’arribar-hi a l’objectiu, estenent els braços per agafar-lo, cau a terra mentre l’objecte de desig, amb un moviment lleuger, es posa d’un salt darrere del biombo tot just davant meu, pujant-hi a un tamboret per poder treure el cap per dalt com si fos un putxinel·li.

– Cu-cut, hola!

El vell protesta. Ella suavitza.

– Un moment, amor meu. Sempre et dic que no et precipitis. M’haig de posar les calces pel nou acte i retocar-me una mica. Quan em vesteixo no vull que de cap de les maneres em posin les mans a sobre. Ja ho saps.
– Sí, sí.

Al pobre li costa aixecar-se. Aprofito per acaronar el cul vellutat de la Nina. Són segons intensíssims, moments fugissers d’un desig insatisfet. Ella, mentidera i coquetona, remena una mica.

– No et moguis d’on ets! Ara vinc, Tet.
– Tet?
– Sí. Tu ets tan important com un elefant. I d’elefant, elefantet i d’elefantet, tet. T’agrada?
– Sempre has sigut molt afectuosa, rateta.
– I a en Tet, que no l’espanta la rateta bellugadissa?

Hi havia una certa sornegueria en aquest últim cometari. Però abans que en Tet pensés massa, la ballarina surt de darrere del biombo cantant i fent de pastoreta innocent amb una faldilla fins als turmells dues bores de la qual agafa, una amb cada mà, per bellugar-les a banda i banda. En Ricla, que desconeix que som tres, un dels quals mira pel forat (oh orificis prodigiosos!), vol tocar-la i no arriba més que a desfer-li la gran llaçada que porta al darrere. Tan fugissera és, tan àgil, una gasela cantant com un rossinyol però que sap parar els peus quan li convé.

—————————————————————

Pastora (Fragonard)

—————————————————————

– Stop! Aquesta no és una actuació privada. Ja saps que quan assajo no m’agrada que em molestin. T’ho he dit més d’un cop. Ara torna a la llotja i et prometo que aniré al teu cotxe a la sortida i que després jugarem a la gallina cega.
– Vestida de pastoreta?
– Sorpresa! A veure si la gallina ho endevina! Apa, ara sigas bon noi i torna amb els amics.

Ben segur que el capità general pensà més en la rateta que escombrava l’escaleta. Aquell llaç era desconcertant, es prestava a confusions. Fent esbufecs, expulsant-se el vestit i volent posar un aire respectable a la dignitat perduda mentre redreçava el cap, sortí cap al seu lloc a on l’esperaven aparentant indiferència el baró de Maldà i el desconegut. Tot seguit ens petonejarem i em vaig retirar per un altre porta, aquesta invisible, que comunica directament amb el meu discret recó.

Li explico tot això, senyor, perquè no sap fins a quin extrem gaudeixo amb aquestes entremaliadures picants en una ciutat a la qual es respira un ambient repressiu i una mena de lluita de poders entre el capità general i l’arquebisbe Josep Climent. Aquest vol fer desaparèixer a l’amant d’en Ricla, que s’exhibeix públicament i impúdica (al seu criteri, és clar) amb ell.

En acabar la funció, em poso la màscara, em cobreixo amb la capa i marxo per la porta de la faràndula com si formés part de la representació. Dubto al respecte, ara que ho penso. La Nina es canvia ràpidament per anat a cercar el cotxe del governador.

He de dir que no feia ni vint passos sota les porxades, sent ja nit fosca, que em veig assaltat per dos homes. Em tiro enrere violentament, desembeino l’espasa cridant assassins! i l’enfonso en el cos més proper. Després salto de les porxades al carrer pel cim del parapet que els vorejava. Al mateix temps escolto un tret de fusell, o de pistola, em salvo corrent, caic, m’aixeco sense preocupar-me de recollir el meu barret i, sense deixar de córrer i amb l’espasa nua a la mà, no sabent si estic ferit, arribo al meu alberg sense alè i poso al taulell l’espasa ensangonada. Comprovo que no estic ferit, em rento a la palangana, encenc una espelma i, per tranquil·litzar-me (no tinc amb qui parlar), li escric aquesta. A més, estic en deute amb vostè. Vaig desaparèixer de Paris a corre cuita i he rondat per les Espanyes sense rumb fix.

Començo a estar fart d’aquest país. Em sento perseguit, amenaçat, sol. Acabaré assassinat, a la presó? Haig de fer un pensament i fugir abans que sigui massa tard. L’únic que encara em reté són els encants de la Nina. Sempre he sigut una víctima dels meus sentits.

Sí, en definitiva l’ambient és trist. A Barcelona, a on hi ha un comerç bastant viu, i a altres indrets del Principat, encara es lamenten de la pèrdua de les seves constitucions i he comprovat que l’Estat busca realment la uniformitat amb Castella intentant disoldre la identitat pròpia de Catalunya. Crec que mai ho aconseguirà. Estic ben segur, senyor, que un dia o un altre, aquest poble recuperarà l’anterior estatus.

Truquen a la porta. És la Nina! Tempus fugit, monsieur. És qüestió d’aprofitar-lo. Suposo que em comprendrà. L’amor és una mena de bogeria que m’agrada, encara que sigui una malaltia que no es pot curar. Acabo, doncs.

Ah!, abans d ‘anar a Amsterdam, a on publicaré uns volums en defensa del govern venecià per intentar guanyar-me als inquisidors amb la finalitat que em deixin tornar a entrar a la meva estimada ciutat, m'agradaria fer-li una visita a Les Delices. Li ho comunicaré amb temps. Tinc ganes de veure'l per gaudir de la seva brillant i inestimable companyia.

Rebi els millors desitjos amb la salutació més distingida. A reveure!

Giacomo Girolano Casanova"

—————————————————————

20141031-165055-60655139.jpg
Primera façana del Teatre de la Santa Creu (Posteriorment Teatre Principal), el més antic de Barcelona, situat a Les Rambles i construit el 1603

20141031-165352-60832425.jpg Façana actual del Teatre

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s