El procés. Ser o no ser: el dilema de la renúncia a la nacionalitat espanyola

20150315-125329-46409544.jpg
La Delegada del Gobierno a Catalunya, María de los Llanos de Luna, amb les perles habituals
—————————————————————
Em permeto fer pública una carta que un amic de Barcelona, amb el que intercanvio correspondència i idees, ha enviat a la Delegada del Gobierno d’Espanya a Catalunya. Té plantejat el dilema entre renunciar o no a la nacionalitat espanyola.

Prèviament, però, fem una mica d’història del que s’anomenat el procés.

Si bé als actuals moments a aquesta administració li diuen Delegación del Gobierno, no es tracta més que d’un eufemisme per amagar l’ancestral ordeno y mando, una màscara del virregnat que voldrien, de qui no ha digerit encara el cafè para todos que va suposar la transformació de l’estat en un anomenat autonòmic, aquesta mena d’embolic que no és ni carn ni peix (ben lluny d’un estat federal), per diluir les pretensions de Catalunya principalment i, sens dubte en menys força, les del País Basc, ja dotat d’uns privilegis que es poden permetre a una puça.

És fàcil d’entendre: el govern central del règim postfranquista exigia no perdre el control de l’Estat, del tot convertit en un modus vivendi d’un funcionariat improductiu que l’explotava en interès propi. Per això, la necessitat de crear una línia directe amb la metròpoli, sense intermediaris, malgrat que les autonomies són constitucionalment Estat, aconseguint així informació més fiable i fidel a la seva finalitat.

És evident que aquesta disfressa per diluir les pretensions del Principat ha pujat de to en els últims temps, davant d’uns esdeveniments que irrefutables dels que es desprèn que Catalunya se’ls escorre de les mans com una anguila.

El 10 de juliol de 2010, organitzada per l’Omnium Cultural, va tenir lloc a Barcelona una gran manifestació en contra de la resolució desfavorable del recurs d’inconstitucionalitat del nou Estatut sota el lema: "Som una nació. Nosaltres decidim". Un tret de sortida del poble català en el seu camí contra l’assetjament de l’Estat espanyol. El crit majoritari i gairebé unànime no fou ja el de cap Estatut, sinó el d'independència.

Poc després, el 25 de maig de 2011, naixia l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que, constituïda formalment el 10 de març de 2012, ha sigut capdavantera civil del que s’ha anomenat la revolució dels somriures o primavera catalana.

Tot seguit, arreu del Principat es van celebrar diverses consultes sobre la independència de l’Estat amb resultats clarament positius. També sorgiren campanyes com la realitzada contra la fiscalitat espanyola amb el lema No vull pagar. Diversos Ajuntaments es declararen territori independent dintre de l’Estat espanyol i van despenjar la bandera reial de l’Estat. Creixien arreu banderes estelades, tant en llocs públics com privats.

En aquest context, el 2 de gener de 2012, s’anomenava Delegada del govern central de l’Estat a Maria de los Llanos de Luna que, sense pensar-ho gaire va començar una espècie de guerra judicial amb tota mena de denúncies i demandes contra els Ajuntaments. Fracassà.

L’11 de setembre de 2012, l’ANC organitzà una manifestació amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa que col·lapsà Barcelona. Arreu lluïen estelades de tota mena (banderes, samarretes, mocadors, collarets de gos, etcètera) que famílies senceres, amb nadons inclosos, exhibien alegres clamant independència. L’estelada, que no és més que la bandera quadribarrada catalana amb un estel de cinc puntes sota un triangle situat a un dels seus extrems, fins llavors convertida en una mena de residu romàntic, va sortir de l’armari de la història per tornar a ser una bandera reivindicativa. És més, es va posar de moda.

Hem de dir que, nascuda a principis del segle XX a imitació de la cubana abans de que el pais caribent s’alliberés de l’Estat espanyol, simbolitza la voluntat de recuperar la independència del Principat, perduda el 1714, amb la presa de Barcelona a la Guerra de Successió.

Dèiem que la Delegada, alguns l’anomenen la virreina, va interposar també demandes contra l’Ajuntament de Girona simplement per haver contractat trens per facilitar als ciutadans gironins l’assistència a la manifestació. Un altra pèrdua de temps i diners, evidentment públics. També va fracassar.

El 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya, amb 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions, va aprovar una declaració de sobirania i del dret a decidir amb la qual es va acordar iniciar el procés cap a aquest últim. El Tribunal Constitucional d’Espanya va suspendre la Declaració, però la Mesa del Parlament de Catalunya va considerar que aquesta continuava vigent perquè una voluntat política no es pot suspendre.

De nou, l’11 de setembre de 2013, l’;ANC organitzava un altre esdeveniment. Milions de catalans s’uniren de les mans, a l'estil bàltic, formant una cadena humana que creuà Catalunya de nord a sud. Quatre cents kilòmetres sense interrupció, en molts llocs duplicats, anaven de la Catalunya Nord fins a Castelló de la Plana. Suposà la més gran feta mai al món.

Impolíticament, una vegada més, la falta de diplomàcia de la Delegada es va posar de manifest. El 12 de maig de 2013, traient-se el vel al vell mig d’una Europa d’aliats vencedors dels nazis, participava en una acta d’homenatge als membres supervivents de la Divisió Blava, entregant un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul a la mateixa caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Com fou possible aquest fet? Molts quedaren astorats.

En la mateixa línia d’esdeveniments imparables, el 14 de març de 2013 el mateix Parlament de Catalunya aprovava una moció demanant la seva substitució per l’actitud hostil i manca de respecte per les institucions catalanes (86 vots a favor: CiU, ER, ICV-EUA, CUP; 27 en contra. PP i C’s; i 20 abstencions: PSC).

També l’Ajuntament de Barcelona va demanar el cessament immediat de la Delegada. Per molts, s’havia convertit en una persona non grata.

Tant fou així, que el 27 de març de 2013, va rebre aquest títol per deferència expressa de l’Ajuntament de Girona, que qualificava la seva actitud com la d’una virreina de colònia.

L’11 de setembre de 2014, l’ANC organitzà un altre esdeveniment. Més d’un milió de persones formaren a Barcelona una immensa V que exhibia al món a vista aèria el desig majoritari dels catalans de decidir al seu futur a les urnes.

En mig d’aquesta creixent insatisfacció popular transversal (abasta a totes les edats i a totes les classes socials), el govern central ha mantingut a la indesitjada virreina, signe inequívoc de que accepta els seus fets i les seves despeses, com fer-se rehabilitar una torre a Pedralbes propietat de l’Estat espanyol després d’estar nou anys deshabitada. Quelcom pot ser no gaire adient en moment d’economia minsa i més quan Espanya ha estat intervinguda per la Unió Europea.

Tot un exemple de prudència i moderació.

Ja que s’ha parlat d’un virregnat, explicarem que la figura del virrei, com a representant del rei en un territori en la seva absència, una mena d’alter nos, s’havia donat a la confederació del Regne d’Aragó, especialment a Itàlia. Però – ep! – a Catalunya no podia convocar ni presidir Corts, ni decretar mobilitzacions generals que l’usatge Princeps Namque reservava especialment al monarca. El seu camp d’acció preferent fou l’administració de justícia (per mitjà de la Reial Audiència), l’orde públic i la defensa militar del país.

Una espècie de lligam al poder central que, en certa manera, fa preguntar-se per l’abast de l’herència del Caudillo quan deia que todo estava atado y bien atado. Així, la finca podia continuar sent explotada pels mateixos, com hem dit al principi.

Malgrat tot, crec que no té futur.

M’he allargat massa. Ho sento, benvolgut lector. Però he considerat convenient deixar per a les generacions futures aquest relat de fets que jo he viscut des de la meva immortalitat i el meu amic Advocat des de la seva estimada ciutat.

Anem al gra, doncs. La còpia de la carta que, adreçada la Delegada, m’ha enviat aquest últim, diu així:

Senyora:

Encara que no em contesti mai, jo insisteixo tot esperant que les bones maneres s’imposin. Inclús la Reina d’Anglaterra respon a les cartes que li adrecen tal com ho va fer, per exemple, a un senyor de Reus que li va escriure sobre l’interessant procés català. Noblesse obligeem.

No li van ensenyar això tan bàsic a l’escola? Pensava que venint de províncies i endiumenjant-se amb peces i collarets com fan a Sevilla per anar a missa (això aquí es duia a la postguerra), s’havien de conservar inevitablement les formes. Veig que no. Recordi els consells del Quixot a Sancho quan el van fer governador d'una illa qualsevol i que impecablement segueix tota una reina de setze Estats com Elisabeth II. Són valors que a la de Robinson també es practiquen. Si no, anem pel mal camí. Recapaciti. Canviar és de savis. I en aquesta ciutat de cultura i cortesia (ah, altra vegada Miquel Servent!) es pot aprendre molt.

Com a funcionària que és em permeto preguntar-li a qui m'haig d'adreçar si finalment decideixo renunciar a la nacionalitat espanyola. <em>To be, or not to be, that's the questionem>.

Penso una vegada i una altra de què em serveix pertànyer a un Estat que no defensa els valors universals de la llibertat (especialment el d’expressió), igualtat i fraternitat i en el que em sento perseguit econòmicament, política, social i cultural. Em pot explicar per què aquest mateix Estat compensà a un suposat diplomàtic amb ambaixades per dir <em>catalanes de mierdaem>? Qui em defensarà si em trobo amb problemes als antípodes a on actualment diuen que resideix aquest exemplar? De què em serveix -ai las, pobre de mi!- pertànyer a un Estat així? Convenci’m, si es plau! Sedueixi’m, mon amie! No cal que es posi les perles. Vull simplement la seva nuesa, naturalitat, raons. Despullis davant meu i encomanin l'amor del qual gaudeix, comparteixi-ho com a<em> bonne mamanem>! Li prego de genolls que en vengui la marca abans d'haver de substituir-la. Al cap i a la fi no hauria de ser aquesta una de les seves honorables fites?

A l'espera de la desitjada resposta, buit d'amor, beso als seus grans peus que desitjo guardin proporció amb la seva alçada". em>

Punt final i firma.

Em pregunto quants han tingut aquest pensament.

Monsieur de Voltaire
————————————————————-
20150315-110547-39947835.jpg Retrat d’Elisabet de Requesens, Virreina de Nàpols, Comtessa de Palamós i senyora de la Baronia de Calonge, obra de Giulio Romanoni i Rafael Sanzio (1518). Museu del Louvre, Paris. De fascinant bellesa, aquesta jove representa l’essència de l’elegància (sense perles) de les corts renaixentistes de principis del XVI. La gran influencia d’aquesta obra va ser origin d’un nou gènere de retrat, el solemne.
————————————————————-

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s