Vanitas vanitatis (carta de Fra Bertran a Voltaire sobre l’ambició de Duran Lleida)

20150714-164156-60116145.jpg
El polític Duran i Lleida a la seva suite de l’Hotel Palace a Madrid
—————————————————————–
El bon amic Fra Bertran m’escriu des de Barcelona. Heus ací la seva carta:

“Benvolgut senyor:

Em pregunta pels últims esdeveniments de la coalició política CiU (CDC més UDC), fins ara al govern català i en ple procés sobiranista. La causa del divorci és UDC. Intentaré ser breu:

Aquest últim partit naixia el 1931. El seu Manifest Fundacional reconeix la nacionalitat catalana i, si be no persegueix la creació d’un Estat català independent, sinó aconseguir una autonomia plena i absoluta dins d’una Confederació Ibérica lliurement pactada, sí que expressa que es reconeix en el poble, integralment considerat, el dret de determinar-se per la forma de govern que ell cregui més necessària al desenvolupament de la seva vida orgànica i als seus interessos. Quin abast té això?

Entenc que, impossibilitada qualsevol negociació amb l’Estat, negat tot diàleg amb una Catalunya a la qual li escanyen transferències i finances, la suposada Confederació ha esdevingut una utopia, està superada. Pensem que a la península també i són Portugal, Andorra i Gibraltar, i que actualment existeix la UE. Un totum revolutum llunyà al mencionat projecte, posiblement inabordable. Per tant, només queda obert el camí del esmentat dret del poble a determinar-se en el més ampli sentit. I més, en tant que es reconeix la nacionalitat catalana, la qual comporta el dret legítim a l’autodeterminació.

Pensem que, amb i sense independència, sempre hi ha temps per altres confederacios. No ho creu així?

Efectivament, el senyor Duran i Lleida ha dut a UDC a la seva escissió. Era d’esperar. En moments d’activitat política frenètica sobre la independència de Catalunya, no es poden vendre ni al ciutadà ni als afiliats postures ambigües, indefinides, poc clares; no es pot caminar amb cotilles de principis del segle XX. I més quan es forma part d’un govern el President del qual ha apostat clarament per la secessió. Sí, em refereixo a Artur Mas, que pot ser ab initio no era independentista i que, donat el seguiment de negatives de l’Estat a Catalunya (NO a l’Estatut, NO al pacte fiscal, NO a un referèndum pactat, NO al 9 de Novembre 2014, NO a la reforma constitucional) i el mandat popular posat en evidència al carrer en quatre manifestacions multitudinàries amb milions de persones clamant per la INDEPENDÈNCIA, l’han obligat a prendre determinacions no gaire fàcils.

Diuen que canviar d’opinió és de savis. Com a capellà catòlic, apostòlic i romà li puc ben assegurar que la mateixa Església s’ha anat posant al dia. Prou que ho sap, monsieur. En el cas estrictament polític del qual parlo, basta tenir un esperit democràtic i la mesura històrica del moment. Al President, aquest fet li ha costat varies querelles actualment en curs.

Molt em temo que el poder funcionarial de Madrid i els, diguem-ne, quatre gats catalans de l’anomenat Pont Aeri, van fomentar la vanitat d’un home, em refereixo a en Duran i Lleida, del que es deia que buscava un ministeri que mai li van donar, d’un polític regalat amb hotels de luxe i viatges a l’estranger en representació de la Comissió d’Assumptes Exteriors de Les Corts, d’un ex advocat que, afalagat amb un entourage que no li donà la professió, el portà a convertir-se en una mena d’equilibrista, en un prestidigitador de la política per tal de mantenir ací i allà allò que era insostenible, nedar i guardar la roba, treure’s i posar-se la careta convenientment, tensant les cordes in extremis fins que aquella que el lligava al seu partit s’ha trencat.

Això no vol dir que hagi estat un mal polític. Ben en al contrari, és creible com a deixeble de Maquiavel. Tendi ponts i lligams, movè fils hàbilment teixint bones peces. Però en moments crucials pel futur polític de CAT penso que va voler superar al partit i el partit l’ha superat a ell.

Si anava a dins d’un cavall de cartró (recordem la frase de Virgili tem els grecs fins i tot si porten obsequis), aquell es va buidar abans d’hora.

Els afiliats d’UDC demanaven un cop de timó cap a la claredat, exigien fugir de les aigües turbulentes en que navegaven cap a un rumb desconegut sense cap mena d’explicacions. Per això es va pensar en una consulta interna sobre la independència. Però, ep!, una consulta ambigua degudament preparada per la direcció del partit, es a dir, pel propi Duran i acòlits, consistent en una pregunta de la que el President de l’AMI, Josep Maria Vila d’Abadal, va ironitzar dient que era tan llarga que no havia tingut tems de llegir-la. Ací la teniu:

Voleu que UDC continuï amb el seu compromís amb el procés des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris: sobirania, democràcia, diàleg, seguretat jurídica, Europa i cohesió? La resposta havia de ser sí o no.

Els unionistes es van fregar les mans. Els secessionistes del propi partit i aliens suggeriren el NO. Resultat: 1.369 militants van votar afirmativament a la pregunta fixada per la direcció, el 50,54%, enfront dels 1.260 que van fer-ho en contra, el 46,51%.

El director d’orquestra es va quedar amb cadires vacants. Aquesta vegada part dels músics tocaren el dos. L’escissió de CiU estava servida. I així fou.

Primer cessaven del govern de la Generalitat els consellers de la UDC obedients al dictat de la nomenclatura del partit. Desprès, els sobiranistes crearen una plataforma anomenada Hereus UDC 1931. I ben aviat, el 12 de juliol 2015, la convertien en Demòcrates de Catalunya en un acte ple de gom a gom a la sala Barts de Barcelona en el que pesos pesants de l’antiga UDC assistiren. Així, Núria de Gispert (presidenta del Parlament de Catalunya); l’ex president d’aquest, Joan Rigol i Antoni Castellà, secretari d’Universitats.

Aquest últim proclamà que tancaven una etapa i deixaven enrere el Palace i el que significava i Joan Rigol assegurà que el partit fora un fidel defensor de la llibertat política de Catalunya.

Tal com estan les coses, es a dir, previstes les eleccions autonòmiques de CAT pel 27 de setembre de 2015 que molts entenen com a plebiscitàries, amb una amplia societat civil sobiranista que elabora una llista unitària pel sí i treballant els partits independentistes un acord que faci possible aquest repte, és notori que Duran Lleida i amb ell el que queda d’UDC han quedat ancorats com a partit catalanista en una mena de bany maria, mentre el tsunami independentista els hi ha passat per sobre.

Per tant, la opinió del seu amic a la carta que va remetre a CiU fa més d’un any, advertint-los de talps, còpia de la qual vostè publicà en el seu blog el 7 de març de 2014 sota el títol Ull amb els talps i els dubtosos, esdevé del tot creible.

Ara, el suposat talp fa d’àugur i vaticina que el procés no pot acabar bé…, que Mas és molt conscient que està en un embolic (no és la política un embolic per sí mateixa?) i en un arravatament de supèrbia, creient-se encara imprescindible, declara que, estigui on estigui en el futur, seguiré essent molt útil, una de les millors persones que en els pròxims temps serà necessària en aquest país (es refereix a un possible pont en cas de secessió?).

I dins d’un delírium trèmens conservador i paternalista, embogit per l’ego, cec, des de l’emissió d’una entrevista a RNE recorda també als crítics cessants, el mateix 14 de juliol de 2015, que tots ells han crescut a la meva ombra i han estat presents a llistes internes que jo encapçalava i jo els acollia. Sí, ell i solament ell, és la causa de que tots han participat de càrrecs públics que jo tenia alguna cosa a veure, ometent qualsevol al·lusió a la causalitat de la davallada d’UDC per acabar l’entrevista relliscant, arrossegat per les pedres que porta a sobre, per la pendent de la incongruència en dir que arribarà el dia en què aquestes humils reflexions s’imposaran. Humils?

Crec que el passi-ho bé, senyor Duran dels nombrosos cessants, ha estat ben merescut.

Per aquest motiu, acabo amb la Biblia, recordant el Cohèlet quan diu que hi ha temps de callar i temps de parlar. No ho creu així, monsieur?

Ah! Pot ser sí que aquest estiu passaré uns dies a Les Delices. Li ho diré amb temps.

Ben cordialment,

Fra Betran”

Aqui conclou la carta. Crec com sempre que aquest capallà té una agudeza poc habitual. Efectivament, vanitat de vanitats tot és vanitat.

Monsieur de Voltaire

20150714-164414-60254835.jpg
Vanitas vanitatum omnia vanitas

20150714-164701-60421942.jpg
12 juliol 2015. Constitució de Demòcrates de Catalunya. Sala Barts. Barcelona

——————————————————————–

P.S.: Si al juny de 2015 es trencava la coalició CiU, al gener de 2016, Duran Lleida dimitia del partit Unió Democràtoca de Catalunya (fundat el 1931), després d’haver-se quedat sense escanys al Parlament de Catalunya i al seu tan volgut Congrès de Madrid que li permetia les seves luxoses estades a l’Hotel Palace. Deixava un partit desfet, del que havien fugit quasi la mitat de socis al temps del trencament amb CiU, alguns d’ells destacats polítics que formaren un de nou, a més del deute més gran dels partits catalans, dificilment pagable. Aquesta és la mort política de qui no va saber separar interessos privats de públics, personals i de partit, que jugà amb amigüetats en comptes de fer front a les circumstàncies. Mai sabrem de l’existència o l’abast d’una eventual traïció. Però no va enganyar a un electorat decidit que el condemnà a la desaparició, vestint de fracàs a qui es va considerar, ve-t’ho aquí, el millor polític de l’Estat.

20160122-084258-31378087.jpg
Adéu i bravo!
Espadaler aplaudeix les adiex de Duran

_________________________________________________________________

LA FI DE TOT PLEGAT

L’editorial signada avui, 25 de març de 2017, per en Vicent Partal a Vilaweb, diari digital del que el periodista és director, diu així:

“Ahir va desaparèixer Unió Democràtica de Catalunya, l’històric partit fundat el 1931 com a catalanista i democràtic, d’inspiració cristiana. El partit ja només retenia el nom, perquè la gent se li n’havia anat, majoritàriament a Demòcrates, els militants, i a Junts pel Sí,  la majoria dels votants. Els últims resultats electorals havien demostrat la poca cosa que era i només era qüestió de temps que desaparegués, enfonsat en la misèria a què la va portar Duran i Lleida.

La raó oficial de la desaparició són els deutes. La raó real és la traïció als ideals que la van conformar i que la van fer sobreviure en els moments més difícils. La Unió de Carrasco i Formiguera, assassinat pel franquisme a Burgos, o la Unió del senyor Coll i Alentorn, resistent al franquisme i constructor de l’autonomia, va ser morta a consciència, assassinada, per Duran i Lleida. Els seus interessos personals, no sempre clars, i les seues obsessions polítiques, sempre clares, han aconseguit destruir un partit amb vuitanta-sis anys d’història i han escombrat una sigla que no mereixia de cap manera aquesta mort tan trista.

Una mort que, amb tot, també comporta una alegria: la d’assaborir la derrota de Duran. Duran i Lleida ha fet tot el que ha pogut per impedir la situació que viu avui Catalunya. Ha fet mal, tant com ha sabut, amb la voluntat que aquest continués essent un poble sotmès. I la història li ha passat de manera implacable pel damunt, sense cap pietat ni clemència. L’ha apartat i l’ha convertit en un no res, a ell que es vantava de ser tant. Fa uns anys tothom es preguntava, alarmat, què faria Duran, imaginant-se que tenia prou poder per fer trontollar el procés d’independència. Però al final és el procés que l’ha engolit, demostrant-nos a tots, una volta més, la força colossal d’aquesta revolució democràtica que tenim la sort de viure”.

_________________________________________________________________

El talp que va ensorrar un dels partits més vells de l’Estat, en Duran, un cop feta la feina bruta, desaparegué del mapa i tornà al forat del que havia sortit. Missió complerta. l’Estat no paga traïdors. Li espera l’Antenora, el seu lloc en el novè cercle de l’Infern, cercle on el Dant va posar als autors del pitjor de tots el pecats: la traïció.

Imatge relacionada

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s