Dol per Muriel Casals, la Dama de la Revolució dels Somriures (carta de Fra Bertran)

20160214-164821-60501762.jpg
Muriel Casals
—————————————————————–
Rebo per via urgent la carta que m’adreça Fra Bertran i que reprodueixo seguidament:

“Monsieur,

Li escric amb llàgrimes als ulls. La Muriel Casals ha mort aquesta matinada a l’Hospital després de ser atropellada per una bicicleta, ja fa uns dies, sense ensortir-se’n. Tenia setanta anys.

No puc evitar la meva feble condició humana que en aquests moments em supera malgrat que l’ànima, aquesta part infinitesimal de Déu que ens permet gaudir en vida, em diu que no conclou res, que tot segueix en un inescrutable viatge de transformacions de coses visibles i invisibles, audibles i inaudibles fins arribar a Déu.

Ja veu, no fa gaire, el 14 de setembre de 2015, van detectar per primer cop aquelles ones gravitacionals inaudibles fins ara que Einstein va predir teòricament i que transmeten els sons llunyans de l’Univers a una velocitat propera a la de la llum. Qui ho haguera dit, monsieur? Podrem algun dia recollir les veus dels morts, reproduir-les?

Potser ploro per mi, egoistament, per no poder tenir la Muriel a prop, de veure el seu somriure, de gaudir del seu discurs de llibertat amable però ferm, profundament democràtic, pacifista, intel.lectual, sòlid. Li podríem dir gandhinià? A més, pronunciat des de l’elegància natural de la qual sens dubte estava dotada. A pesar que per ara no podem captar les seves ones aèries, sí les que estan recollides en molts mitjans i formen ja part indubtable de la nostra història.

Recorda, monsieur, que ella i l’actual Presidenta del Parlament català, Carme Forcadell, formaren un excel.lent tàndem de lideratge de les quatre mobilitzacions més grans de l’Europa del segle XXI? Veure-les juntes feia goig. El seny i la rauxa plegats! Tu ara ets el seny, sentencià un dia la Muriel a la Carme, fins llavors la rauxa.

20160214-165749-61069997.jpg
Muriel Casals en primer terme. Darrere, Carme Forcadell

L’Òmnium Cultural, Entitat de la qual Muriel Casals fou Presidenta de 2010 a 2015, organitzà el 10 de juliol de 2010 la primera de totes sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”, amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte el PP i C’s), així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats de la societat civil, per protestar contra la Sentència del Constitucional (que, com sap, ni és cap Tribunal ni està format per jutges del Poder Judicial) que s’havia carregat gran part de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català.

Fa prop de sis anys, doncs, l’Estat espanyol consolidava així la seva decadència democràtica, política i social, mentre l’independentisme sortia definitivament de l’armari. El primer, pessimista i amb males formes. El segon, optimista i somrient. Dos mons oposats.

La Muriel, una de les principals representants del secessionisme, era la combinació perfecte entre tendresa i fermesa, discreció i lideratge, amb un estil humil i alhora brillant. Quin exemple de mestratge social!

Jordi Sànchez, actual President de l’ANC l’ha recordat com a Gran dama de la Revolució dels Somriures. No pot ser més encertat. Era una senyora de cap a peus.

Deixa molts espais buits, entre ells, el seu seient al Parlament de Catalunya i a la presidència de la Comissió del Procés Constituent de la Cambra, però no en el nostre pensament a on sempre restarà present, com a la història d’aquest país.

M’acomiado amb dolor i li demano que pregui per l’ànima de la benvolguda Muriel Casals. En qualsevol cas, encarregui fer-ho al Père Adam, que acull al castell. Fins i tot podria oferir-li alguna missa a la capella del castell, aquella que va fer construir a Déu gravant sobre la porta d’entrada Deo erexit VOLTAIRE. M.DCC.LXI amb unes lletres la dimensió de les quals, li torno a recordar, guarda proporció inversa a l’importància dels mencionats. El perdono. Em consta la bondat de la seva ànima.

No em puc creure del tot que la Muriel ja no hi sigui… Em costa.

El seu fidel amic,

Fra Bertran

PD: Recorda que a Micromegas descriu com en el seu viatge a través de tota la Via Làctia no va veure el Paradís? Estic d’acord amb ell. Aquest ni està situat al Camí de Sant Jaume ni es pot veure amb telescopi, com pretenia William Derham. Es desitja amb Esperança a través de la Fe. L’ànima del mateix Micromegas és també, com deiem, una petita part de Déu. I Aquest és el Tot, la Unitat Indivisible, l’Eternitat, L’Èsser. I el Paradís, el goig d’emmirallar-se en Ell quan s’allibera del cos. Adieu!”
—————————————————————–
Aquí acaba la carta. Escrita a ma, la signatura te una part difuminada, de traç borrós, com si, en concloure, li hagués caigut una llàgrima.

Monsieur de Voltaire

20160214-164446-60286382.jpg
Façana de la capella del castell de Voltaire a Ferney a la que es pot llegir Deo erexit Voltaire

20160214-193626-70586090.jpg
Voltaire jugant als escacs amb el Père Adam

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s