La Ventafocs

20160223-102122-37282780.jpg
La Ventafocs per Gustave Doré
————————————————————————–
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
————————————————————————–
Primera part

Hi havia una vegada un petit país en el que regnava una dona sobrevinguda que feia la tifa les poques vegades en què els grans senyors la convidaven, posant així en evidència la seva falta de cultura, el desconeixement de llegües (no sap llatí!, deien sotto voce) i unes pretensions fundades en què, el seu difunt marit, un home anat a menys, era descendent d’una noble nissaga que havia governat el Principat durant segles i que el va deixar en herència a la seva única filla Eulàlia, una gentil jove, treballadora com poques haver-hi, fillastra de la regent.

La madrastra regnant era estrangera i tenia dues filles d’un primer matrimoni que es deien Anastasia i Anacleta, altes i primes com l’Olivia, l’amiga d’en Popeye, desmanegades i cridaneres com dones de baixa condició, gaudint de la mateixa incomprensible crueltat que sa mare. Els seus peus eren tan grans com descriu Quim Monzó a La Monarquia, un dels contes d’El perquè de tot plegat, la qual qüestió incomodava especialment la neteja.

La germanastra gran l’anomenava Culocenizón amb menyspreu i la petita, que era un xic més prudent, Cenicienta, doncs parlaven una llengua diferent a la que els seus pares li havien donat, especialment dotada per donar ordres tallants, de les que el temps verbal més comú era l’imperatiu i la paraula gràcies absent. A més, l’obligaven a parlar l’idioma amb què van colonitzar casa seva dient-li que no parlés el polonès. Si excepcionalment tenia la gosadia de defallir deixaven anar no te hagas la víctima i es quedaven tan amples, sabedores de posseir veritats absolutes.

Potser el mot que empraven per trucar-la provenia de la injusta postergació a què la sotmetien, obligant-la a fer el més galdós dels papers. Ventafocs li hagués escaigut molt més pel fet de ser un substantiu que defineix una feina honrada i no un adjectiu per menystenir.

La Ventafocs tenia la llibertat no solament limitada, sinó constantment vigilada. Ni tan sols podia anar sola pel món (quin atreviment!), tenir una colla d’amigues per jugar federades amb el seu estàndard mil·lenari, conèixer homes de bé i molt menys emancipar-se de casa. Ventafocs? Més aviat esclava.

Malgrat que l’hereva Eulàlia Tecla Anastàsia Narcisa, aquest era el nom complet de la Ventafocs, disposava d’una considerable fortuna, la madrastra no li deixava ni tan sols tocar la caixa dels diners i joies familiars que la vídua, gasiva i envejosa de la riquesa, paciència, bondat i bellesa de la fillastra, guardava amb clau constantment controlada i intocable (pobre d’ella que ho fes!) de la que molt, però que molt de tant en tant, sortien engrunes per poder comprar fil i draps per apedaçar-se vestits i llençols. Poca cosa més. Ah! I encara gràcies. S’ho havia de guanyar tot ella soleta.

La Ventafocs tenia una veu dolça i cantava tan bé que animalons de tota mena se li acostaven per sentir-la, ben al contrari de la madrastra de la qual fugien per no ser caçats com elefants o torturats com toros.

Ocells i ocellots; mosteles i ratolins; bous i vaques, formaven part d’una estranya audiència delectada com el públic del Liceu. Però, això sí, més respectuosa perquè a ella no la xiulaven com a algunes princeses quan van a l’òpera, exercint la llibertat d’expressió que tant repugnava a la seva madrastra.

A la Ventafocs només la distreia el treball, cosa que per cert l’apropava al seu poble, molt laboriós. Ella sola produïa més que madrastra i germanastres plegades que no feien res en tot l’any. Ni tan sols estudiar o dedicar-se a la caritat. Eren mandroses de mena i solament donaven ordres. Culocenizón ésto!, Cenicienta aquello!, más deprisa!, repetien els ecos de la casa.

En cas d’haver-ho menester, les germanastres no hagueren pogut fer ni de bagasses. Els hi fallaria la clientela, malgrat els desigs perversos (ai Déu meu!), que dissimulaven sota un cos marcit amb la patata bullint. Com a molt, atrèien només al carcamal del majordom, crapulós d’alè pudent que grapejava tot el que podia. El misteriós capellà de la Cort, en confessar-les, hi etzibava no cometerás acciones impuras, ni tan siquiera de pensamiento des de la sospitosa penombra del confessionari (hi havia algú a dintre o era una veu en off?). La pureza es vuestro más preciado don, insistia erròniament la veu abans d’impartir perdons i penitències.
————————————————————————–

20160224-051230-18750051.jpg
La madrastra amb les germanastres per Arthur Rackham
————————————————————————–
La pubilla no era pas tan ximple. Llegí quan va poder els llibres de la biblioteca familiar i va saber que existiren dones que havien fet quelcom més que manar i sucar la figa. Des de Safo de Lesbos fins a Frederica Montseny, passant pels anys en què van rodar  caps com el de Madame Roland. Així que, amb la discreció que la caracteritzava, va resoldre passar a l’activisme polític. Fou com un despertar, una mena d’iniciació en el camí de les passions púdiques.

Segona part

La Ventafocs tenia una padrina que era una mena de do de Déu, una gran fada protectora dita Montserrat, privilegi del qual gaudeixen molt pocs reialmes, entre els que si trobava el dels britons d’Artús, amb Merlín com a benefactor.

La noieta va invocar-la per demanar una revolució pacífica que capgirés la seva vida. No volia cap mal a ningú (i ara!) sinó la felicitat que porta l’alliberament de tota mena de cotilles. Tragué d’un tal Franklin que substituir un Estat transgressor per un de benefactor no era tan sols un deure, sinó una obligació. La gran fada va enviar-li dues de petites que es deien Muriel i Carme. Se li van aparèixer amb un somriure a la boca i una vareta inflexible a la mà. Li van cantar a duo el bibbidi-bobbidi-boo.

En un tres i no res va veure com de Nord a Sud i d’Est a Oest del país la gent és mobilitzava contra la tirania establerta. Aparegueren una mena de plagues bíbliques abominades per la Cort: associacions amb finalitats confesses; alegres manifestacions mai vistes enlloc; declaracions públiques de sobirania; pluja d’estels i símbols; exhibicions lúdiques i culturals a països propers i llunyans i vendes de productes de tota mena amb segell propi: una estrella de cinc puntes.

Restava encara una última plaga de mal averany per fer les set que van patir els egipcis en temps llunyans abans d’alliberar a un antic poble de pastors que els feia de paleta. Tot plegat un déjà vu que madrastra i germanastres volien ignorar però que veien amb horror a través de les escletxes, cada vegada més amples, dels murs del búnquer en què s’havien refugiat.

Es preparà la gran festa, anomenada de la democràcia, amb la que el poble estava emocionat. Deien que podrien votar per un sí o per un no duplicats i inclús barrejats. Què em posaré per anar a votar? va pensar la Ventafocs mentre s’adonava que no tenia res. No habrá baile para ti, querida, has de dedicarte a trabajar y no a perder el tiempo con tonterías, repetia la madrastra una i altra vegada fent-li la vida tan impossible que inclús li va amagar les miserables sabates que tenia.

La Ventafocs observà amb llàgrimes als ulls com el mirall li tornava la imatge de la tristesa. Va pensar amb els pares. On eren? Se li van acostar els seus fidels amics per consolar-la, quedant rodejada de tota mena d’animalets.

De sobte, a través de l’espill, veié que de la galàxia a on els agradaria enviar-la, s’apropava un estel brillant que reflectia raigs grocs i vermells. Era un cometa que s’acostava a la Terra amb les dues petites fades muntades a cavall. Un cop plantades davant d’ella amb la vareta a la mà, van tornar a cantar el sortilegi miraculós mentre, amb sorprenent velocitat, transformaven la fauna present i la de la resta del país en milers de voluntaris que, desinteressadament, van començar a treballar per a la celebració de la festa.

Entonant el bibbidibobbidiboo, les petites fades van tocar a la Ventafocs. Ipso facto quedà vestida -com diria?-, atemporal amb un cert aire clàssic: la bandera del país li cobria gran part del cos deixant-li al descobert espatlla i pit drets sense obscenitat. Portava al cap el barret frigi, una mena de barretina del qual aquesta prové. Peus nus? No. Sandàlies lligades amb betes, donant un cert aire folklòric al fons atenenc. Res de talons de starlet com els de les germanastres, ni tampoc perillosos de vidre. Ella necessitava estabilitat, tocar de peus a terra.

Madrastra i funcionaris, aquella mena de lladres improductius i corruptes intentaren sufocar, com faraó, les plagues enviades per la Divina Providència, especialment la darrera: la setena! El capellà, de tendència cismàtica, bramava des del púlpit anunciant l’apocalipsi. La Mariscala, rebatejada per alguns com Maria Balcones, vinguda de províncies llunyanes amb collar de perles inclòs i certa retirada a les germanastres (ells li deien raza), va iniciar, d’acord amb el Camarlenc de Dossiers Especials, una persecució obsessiva i inútil. Res no van aconseguir més que perdre temps i diners, exceptuant el ridícul i guanyar-se la condemna popular.

Així fou com la gran festa es va celebrar amb pau i alegria. Riades de gent van acudir per participar-hi. Madrastra, germanastres i adlàters amb perles i sense, embogiren. El resultat de les urnes fou aclaparador. Un clam absolut a la llibertat. El poble s’havia pronunciat malgrat les tiràniques amenaces i l’ús polític de policia i premsa. Quin fora l’ull per ull de la faraònica Cort a les set plagues?

La Ventafocs va tornar a palau mig nua, exhaurida, suada, amb una sola sandàlia i convertida en objecte de desig. Perdé l’altra sabata pel camí, mentre era perseguida per les forces de l’ordre públic. S’havia tornat en quelcom subversiu, indigne, que la madrastra va censurar tancant-la en un calabós fosc i humit per esperar la condemna injusta d’un tribunal parcial.

On és l’altre sandàlia? Diuen que un tal Jordi, cavaller errant incentivat per una revolta popular imparable i un desig irrefrenable per la Ventafocs, la guarda gelosament per calçar-li el peu nu amb les seves pròpies mans, fermes i alhora suaus, després que hagi donat l’última estocada a un drac que fa la vida impossible al país. Moment, ara no però llavors sí, que el conte contat s’haurà acabat.

Monsieur de Voltaire

La cançó màgica de la fada padrina, obra mestra de Walt Disney

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s