El dia i la pregunta del referèndum sobre la independència de Catalunya


Benvolguts lectors,

Des de la terrassa repasso les notícies del dia. Veig que totes porten la data del referèndum d’autodeterminació de Catalunya pel dia 1 d’octubre de 2017 amb la següent pregunta: “¿voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”

Reprodueixo un dels vídeos filmats al Palau de la Generalitat que recull les paraules del President Carles Puigdemont:

La premsa internacional s’ha fet ressò del moment que s’ha escampat pels quatre cantons del mon. Aquí teniu un petit exemple:

El govern català ha sigut conseqüent amb les seves promeses. Sens dubte s’ha guanyat una credibilitat que no ha aconseguit pas l’Estat espanyol. Són com dos pols oposats, dos extrems ben llunyans. El primer clar, alegre, optimista, valent i tolerant. El segon fosc, trist, pessimista, covard i intolerant. El bon ull del poble situarà a cadascú al seu lloc.

La tarda cau. Malgrat que som al mes de Juny, corren vents frescos. He de deixar la terrassa per posar-me a l’aixopluc de la galeria.  Mentre em retiro, un esquirol salta de branca en branca. A dins, toco la campaneta per demanar una tassa de caldo calent i fer preguntar al Pare Adam si accediria a una partida d’escacs.

Fins aviat, benvolgut lector.

Monsieur de Voltaire.



Dos dies desprès, l’11 de juny de 2017, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència concentraren a peu de les columnes de Puig i Cadafalch de Montjuïc unes 40.000 persones -segons van dir aquestes-, 30.000 segons la Guàrdia Urbana i a prop de 100.000 -la capacitat del Nou Camp-, segons altres veus, per manifestar-se a favor del referèndum.

El mundialment  famós entrenador Pep Guardiola llegí en català, castellà i anglès la declaració que recull el vídeo que segueix (versió anglesa) fent un crit al mon demanant ajuda i recolzament per exercir el dret de vot:

També intervingueren altres persones d’orígens tan diversos com l’activista Pep Riera, d’Unió de Pagesos;  l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez; el pintor Joan-Pere Viladecans; l’activista Arcadi Oliveres; l’advocada Magda Oranich; la cineasta Isona Passola; l’escripora Isabel-Clara Simó; el periodista Miquel Calçada; el coordinador de ‘Casa Nostra Casa Vostra’, Ruben Wagensberg; tots ells pujant a l’escenari duent una urna, i fent una proclama en favor de l’autodeterminació de Catalunya.

Especialment recullo la de l’urbanista Jordi Borja, un dels referents intel·lectuals del partit dels comuns al que pertany l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau:

Ens confrontarem contra un Estat que es diu de dret i que és un Estat pervers i pervertit

La Plaça Puig i Cadafalch durant l'acte en defensa del referèndum

Els tenaços presidents de la Associació de Municipis per la Independència (AMI), Neus Lloveras, de l’Òmnium Cultural (ÒC), Jordi Cuxart i de l’Associació Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, als quals dedico aquest humil resum, adreçaren finalment unes paraules al públic. L’acte va concloure amb “El cant de la senyera” i “Els segadors” a càrrec de les principals corals de Catalunya a les que  es va unir tothom.

Why Europe should welcome a referendum in Catalonia

I read this interesting joint statement prepared by groups Emma, Prague and Wilson a few days before the President of the Catalan Government unveiled the date of the referendum of independence of Catalonia to be held next October 1st .

Here it is:

The Catalans’ historic grievances with Spain have intensified in recent years. A deadlock has been created by the Spanish refusal to even consider repeated proposals coming from Catalonia, including an honest attempt to renegotiate the 1979 autonomy charter. Starting in 2005, a new text was drafted and approved by the Catalan Parliament, and subsequently endorsed by the Spanish Cortes, but not before several key provisions had been pared down or simply removed. In the end it was ratified, resignedly, by the Catalan people in a referendum. But then in 2010 a not unbiased Constitutional Court ruled that several articles were unconstitutional and gave a restrictive interpretation of many others. In practice, the resulting text, far from improving the earlier charter, served to set limits to the scope of Catalan self-government, and the entire process revealed how little the Spanish side was willing to advance in that direction. At that point it became clear that the current system of territorial administration, established in 1978 after a long period of centralized rule, was being used to perpetuate the Catalans’ status as a permanent minority in Spain. Today a growing number of Catalans feel that their collective affairs are being run by Madrid without regard for their needs and often against their vital interests, and many have lost all hope of a fairer bargain within the Spanish framework.

The Catalan government has pledged to hold a referendum on the relationship that Catalan society should have with Spain – whether to maintain in some form the present state of political subordination or start off as a new independent nation. That was the course of action chosen by Quebec in 1995 and by Scotland in 2014 and respected by the governments of Canada and the United Kingdom. But the Spanish authorities, relying on a narrow – some say partisan – interpretation of the Constitution, have declared such a referendum illegal and have vowed to prevent it. They are also working to undermine its preparation. In their reaction to alleged acts of disobedience by Catalan elected representatives, the state institutions seem to be reverting to some of the ways of the dictatorial past, to the point of threatening the very pillars of democratic governance.

The stated resolve of the ruling coalition in Catalonia to hold a referendum regardless should not be seen as a show of defiance but as an act of democracy. In this the leadership is following the mandate given by the hundreds of thousands who have been peacefully demonstrating year after year since 2010; by the 2.3 million who cast their ballot in a symbolic vote in November 2014; by the nearly 2 million who handed a majority to pro-independence forces in the September 2015 elections to the Catalan Parliament; and, last but not least, by the three-quarters of the Catalan population that, according to every opinion poll, favor holding a referendum, irrespective of their eventual vote in it. It is for Catalans to decide on their society’s collective future, and asking them directly is the only reasonable way to find out where everyone stands on such a fundamental issue.

In the end, a referendum is a good solution for all. Certainly for Catalans, because, whatever the result, it will necessarily open a dialogue on a fresh relationship with Spain, one that must be based on the recognition of their rights as a people, including the right to have the final word on the shape that such a relationship should take.

It may ultimately be good for Spain too, by forcing its government and the rest of political forces to reassess the foundations of the regime installed in 1978. This was the outcome of a transition to democratic rule designed and implemented by a political establishment whose members grew up under Franco’s dictatorship. A satisfactory resolution of the Catalan question will give Spanish society a chance to finally break free from the ghosts of its authoritarian past and to address the flaws of a political system that is gravely conditioned by its origins.

And it will also be good for Europe. First, for a practical reason, because it will help to solve an age-old problem that, if allowed to fester, will only escalate, adding another front of instability on a continental scale. And second, and most important, as a matter of principle. In these days of political uncertainty, when in many countries the European project is being questioned from different camps, the Catalans’ stance, determinedly pro-European, firmly grounded on democratic principles and relying on strictly peaceful methods, should be held up as an example for all as the only acceptable way of resolving controversies between nations and within states.

Sooner or later all European countries as well as their common institutions will be called to take a stand on this issue. It is a matter of democracy that the Catalans’ legitimate claims as a historic nation and their inherent collective rights as a people are recognized, and it is a matter of justice that their constant and peaceful struggle is rewarded.

This is a joint statement prepared by Col·lectiu Emma and endorsed by Col·lectiu Praga and Col·lectiu Wilson”


Is not a good subject to think about it? Europe wake up!

Monsieur de Voltaire


Cartes per a la història


Imatge relacionadaCentre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)


La tossudesa dels polítics espanyols en no voler escoltar al poble de Catalunya és pròpia de règims autoritaris. No te cabuda a les democràcies del paisos occidentals avançats. Els actuals poders legislatiu, executiu i judicial de l’Estat espanyol s’han conjurat vilment no solament per esclafar el crit pacífic de milions de persones demanant-hi votar -impedint així el legítim dret d’autodeterminació dels pobles ratificat pel mateix Estat-, sinó inclús per perseguint criminalment als que volen donar la veu al poble. La seva fal·làcia: la Constitució prohibeix els referèndums.

Per això, malgrat la recollida de més de 500.000 firmes pel Pacte Nacional pel Referèndum, el President del govern espanyol va contestar “no” a la carta que li va adreçar el President de la Generalitat demanant-li la convocatòria d’un referèndum per resoldre el problema polític d’encaix de Catalunya a Espanya (cliqueu aquí per veure-hi la resposta). Des d’aquest moment el procés de secessió ha començat la trajectòria final d’aquest període.

Ahir mateix, 27 de maig de 2017, les entitats que representen la força civil més gran de Catalunya: l’Associació Nacional Catalana (ANC), l’Òmnium Cultural (ÒC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), en reunió extraordinària que tingué lloc al CCCB, instaren als partits polítics partidaris de la independència a assumir l’impuls definitiu per la celebració de la consulta i  al govern català a anunciar data i pregunta.

Reprodueixo el comunicat:

Des de 2012, institucions catalanes, partits i entitats sobiranistes estan demanant un acord per fer possible el referèndum. El nostre compromís amb el diàleg és palpable des del primer dia, però cap dels diferents governs de l’Estat ni la majoria de partits polítics espanyols han atès mai aquesta demanda, ans al contrari, cada vegada que des de Catalunya s’han fet passes per debatre i fomentar la participació de la ciutadania, l’Estat ha contestat amb querelles, multes i inhabilitacions traslladant a la justícia un problema que només es pot resoldre des de la política.

Recentment, i en el marc del Pacte Nacional pel Referèndum, més de 600 juristes van deixar ben clar que no cal tocar ni una sola coma de la Constitució per poder fer el referèndum. També, en aquest marc, s’han recollit més de 500.000 adhesions al seu manifest en demanda d’aquest referèndum. És una qüestió que depèn únicament de la voluntat política.

En aquestes darreres setmanes hem seguit amb atenció les passes fetes pel Govern català per intentar acordar una fórmula que fes possible un referèndum que, a Catalunya, reclama més del 80 % de la població.

Novament, però, hem topat amb la intransigència i la posició estàtica d’un Govern espanyol que no està disposat a buscar una sortida pactada i dialogada amb Catalunya. Les darreres posicions del president Mariano Rajoy i el seu Govern són una mostra inequívoca de la manca de voluntat sincera de diàleg per part del Govern espanyol.

La darrera negativa del president espanyol és un no a la voluntat majoritària de la societat catalana, és un no a la majoria dels catalans. Un nou no, i ja en portem 18, que reflecteix tristament, però molt nítidament, la manca de voluntat de les altes institucions de l’Estat per cercar una via de diàleg honest i fructífer.

Per això, avui, 27 de maig de 2017, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència, reunides en sessió extraordinària i conjunta, demanem als partits polítics democràtics i favorables al referèndum que assumeixin d’una manera immediata l’impuls definitiu i els acords necessaris per a la celebració del referèndum, d’acord amb el mandat del mateix Parlament de Catalunya.

Interpel·lem totes les formacions polítiques partidàries del dret democràtic a decidir a posar-se inequívocament al costat de la majoria del poble de Catalunya en aquests moments tan rellevants de la nostra història i a contribuir activament a l’èxit participatiu del referèndum. Instem el Govern de la Generalitat a anunciar la data i a formular la pregunta del referèndum, sense més dilacions que les converses d’urgència que es puguin produir amb les formacions polítiques i socials del país.

Declarem el nostre suport a les institucions democràtiques del nostre país.

Amb la força que tenim anant tots junts podrem superar totes les dificultats. Ha arribat l’hora certa de la democràcia!

Assemblea Nacional Catalana

Associació Municipis per la Independència

Òmnium Cultural

Barcelona, 27 maig 2017

En aquest context d’interpel·lacions, el President de la Generalitat va adreçar-se al President de la Comissió de Venècia mitjançant una carta de 28 de maig de 2017 amb relació al referèndum. I aquest últim li va contestar per carta de data 2 de juny de 2017.   Ningú mai no podrà dir que les paraules se les emporta el vent.

El proper pas li toca al Govern de la Generalitat: fixar data i pregunta.

Monsieur de Voltaire


Resultat d'imatges de Fotos Pacta Nacional pel Referèndum

El 23 de desembre de 2016, en una reunió a l’auditori del Parlament de Catalunya i amb el consens dels principals partits, institucions, organitzacions socials i entitats promotores del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, es va impulsar el Pacte Nacional pel Referèndum com a continuador del primer que va recollir les seves conclusions en un Manifest. En menys de 3 mesos de recollida de firmes es van recavar més de 500.000, entre elles algunes de personalitats internacionals com  Rigoberta Menchú, Ahmed Galai, ambdós respectivament Premis Nobel de la Pau 1992 i 1999, l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, l’argentina presidenta de Madres de Plaza de Mayo Mirta Baravalle , el pacifista Adolfo Pérez Esquivel, el dramaturg Dario Fo, el líder del Synn Féin Gerry Adams i l’actor Viggo Mortensen. Així mateix van signar més de 4.000 entitats, entre les que s’hi troba el Club de Futbol Barcelona.


Historia de Cataluña por el profesor Lupa

En el justo momento en que me iba a servir una taza de chocolate, recibo un mensaje a través de whatsapp.  Un amigo me envía el excelente reportaje del  filósofo y periodista venezolano Eduardo Rothe, conocido como profesor Lupa. Realizado para su programa Misterios de la historia de Telesur resume la historia de Cataluña desde la baja Edad Media hasta la actualidad bajo el título de Catalunya sin Ñ.

Aquí lo tienen:


Telesur es una cadena multiestatal de noticias con sede central en Caracas que transmite las 24 horas del día a través de televisión abierta, satélite, digital terrestre, cable y streaming. Los Estados de Bolivia, Cuba, Ecuador, Nicaragua, Uruguay y Venezuela participan en la misma.

Gracias, admirado profesor, por recordar mi cita de Cataluña del capítulo XXII del Siglo de Luis XIV que reproduzco seguidamente en castellano:

Cataluña es uno de los países más fértiles del mundo y de los mejor situados. Se encuentran en él muchos ríos, arroyos y fuentes; produce lo suficiente para satisfacer todas las necesidades humanas, en árboles, en granos, en frutas, en legumbre de todas clases. Barcelona es uno de los puertos de Europa, y suministra todo lo necesario para la construcción de navíos. Sus montañas están llenas de canteras de mármol, de jaspe y de cristal de roca, encontrándose en ellas hasta piedras preciosas. Abundan allí las minas de hierro, de estaño, de plomo, de alumbre y de vitriolo; la costa oriental produce coral; en una palabra; Cataluña puede vivir separada del resto del mundo y los pueblos inmediatos no pueden vivir sin ella.  

Hace buena tarde. Desde la galería observo los jardines y más lejos el lago. Absorbo el líquido espeso y dulce de la taza mientras pienso que la intolerancia del Estado español lo ha llevado siempre al fracaso.

Monsieur de Voltaire


Dedico este post al profesor Eduardo Rothe, al que desconozco personalmente, por su didáctico e interesante relato. El error de haber girado al principio el mapa  de situación de Cataluña en la penísula Ibérica, no lo desmerece.


Resultat d'imatges de Catalunya  Nord SudComarcas de Cataluña. Las de Cataluña Norte (mitad de Cerdanya, Capcir, Conflent, Rosselló y Vallespir) pertenecen al Estado francés y las de Cataluña Sur (el resto) al Estado español

Mapa del Món amb Catalunya com Estat: Edició Especial Situación geográfica y tamaño de Cataluña, no muy lejos de otros Estado europeos

El desafiament

L’advocat amic de Barcelona, em remet la carta que segueix:



Som a la recta final del referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya en un context d’alta tensió política entre els governs  de Barcelona i Madrid.

Entenc com a dada rellevant la signatura d’un compromís per part del govern de la Generalitat pel qual tots els signants, consellers, directors generals i secretaris, es fan responsables d’aquesta la tasca de convocar el referèndum  i és comprometem a dur-la a terme aplicant-ne els resultats.

El document preveu que aquest compromís s’ha d’entendre dintre de l’exercici de l’inalienable dret a l’autodeterminació reconegut i regulat per les Nacions Unides.

Al respecte, li faré cinc cèntims sense pronunciar-me del tot pel motiu que no sóc especialista en dret internacional. Veiem:

Per començar, el punt “2” de l’article 1 del Capítol I de la Carta de les Nacions Unides de 26 de juny de 1945, de les quals l’Estat espanyol és membre, recull el propòsit de les mateixes:

“2. Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal”.

Tanmateix el punt “2” de la Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països colonials adoptada per la Resolució de l’Assemblea General número 1514 (XV) de 14 de desembre de 1960, si bé referint-se a la descolonització, reitera:

“2. Tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural”.

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966 i ratificat per l’Estat Espanyol el 1977, estableix a la Part I, article 1, punts “1”, “2” i “3” que:

“1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

2. Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

3. Els Estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.

La Resolució 2625 de l’ONU (XXV) de 24 d’octubre de 1970, en relació al principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles recull que en virtut d’aquest principi tots els pobles:

“… tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i polític, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta”.

I finalment, l’article 96 de la Constitució espanyola diu que:

“1. Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses a la forma prevista als propis tractats o d’acord amb les normes generals del Dret Internacional.

2. Per a la denúncia dels tractats i convenis internacionals s’utilitzarà el mateix procediment previst per a la seva aprovació a l’article 94”.

El dret a la lliure determinació és un dret ben ancorat a la Carta de les Nacions Unides essent dels denominats de ius cogens, és a dir, dels de caràcter imperatiu per contraposició als que ho són del dispositiu i que d’acord amb la Convenció de Viena sobre Dret dels Tractats, forma el conjunt de normes acceptades i reconegudes per la comunitat internacional d’Estats en el seu conjunt que no admeten acord en contrari.

En aquest sentit cal ressaltar la importància de l’esmentat article 96 de la Constitució espanyola, quan estipula que el dret internacional és part del dret espanyol i, per tant, hem de tenir en compte què inclou el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i de la Convenció Europea de Drets Humans. El Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol té la responsabilitat, doncs, d’interpretar la totalitat de les normes, fins i tot del dret internacional dels drets humans.

Finalment podríem dir que l’Estat espanyol té l’antecedent del Sahara que amb el nom  de Sàhara Espanyol fou convertit en província el 12 de gener de 1958. Malgrat això, és a dir,  essent ja una província (recordem que CAT també és una entitat administrativa de l’Estat), l’ONU dicta la Resolució 2711 (XXV) de 14 de desembre de 1970  per la que, reiterant els seus compromisos del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics abans esmentat, insta a celebrar un referèndum per tal que els saharauís exercitin el seu dret d’autodeterminació. La resta de la història és prou sabuda. El rei del Marroc Hassan II organitza a l’octubre de 1975 una marxa verda amb milers de persones desarmades que ocupen el Sàhara i, l’Estat espanyol, incapaç de resoldre res i amb el Dictador morint-se entubat, abandona la província definitivament el febrer de 1976.

Per tot això és evident, monsieur, que l’Estat espanyol menteix invocant la Constitució per entorpir el dret a decidir dels catalans. Al contrari, està obligat a facilitar un referèndum i a respectar-ne els resultats.

Si a aquest atemptat contra llei sumem  el que podríem ben anomenar l’enfonsament d’un Estat de dret (ho fou realment algun cop?): barreja volguda dels poders executiu, legislatiu i judicial, descarada corrupció i delinqüència arribant fins i tot a la corona, permissivitat amb intolerables amenaces d’accions per part de militars,  persecució d’idees per la via penal (especialment independentistes), multes  injustes i desorbitades a entitats com a Òmnium i l’ANC per tal de neutralitzar-les, creixent i imparable deute d’una economia fallida amb continua i inexplicable dilapidació de quartos amb inversions irrecuperables,  etcètera, és evident que vivim una situació pitjor que la de les últimes hores de Franco, mort  el 20 de novembre de 1975. I si es dóna tot això, podem ben dir que l’Estat espanyol no solament està malalt, sinó tan terminal com ho estava la mòmia agonitzant del Dictador.

Li adjunto un vídeo d’un moment de la signatura del document per més d’un centenar de càrrecs del govern al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i un tuit del mateix President Puigdemont que refermen la seva fermesa contra la tirania de l’Estat espanyol:

I aquí té el compromís escrit:

Ara caldrà veure la reacció de l’enemic que podria considerar que es tracta d’una acció que forma part del desplegament de la declaració d’inici del procés d’independència aprovada el 9 de novembre del 2015 pel Parlament de Catalunya i que fou immediatament recorreguda i suspesa pel Tribunal Constitucional, una mena d’arma de l’executiu per fer el que li convingui.

Un cop arrencada la màscara amb la qual aquest regne imposat pel dictador dissimulava la seva il·legitimitat, al malaltís Estat li restava tan sols una última espurna de salvació que no va saber aprofitar-la. En comptes de redimir-se acceptant la democràcia i convocar un referèndum que la llei precisament empara i imposa, va optar pel camí contrari, per la repressió i la intolerància, preferint-hi morir indignament abans que perdre les prebendes heretades.

El camí d’aquesta Revolució dels Somriures seguirà irremeiablement.  Algú pot pensar en la retirada? Només el poble pot aturar allò que comença. I aquest fa temps que ha dit prou.

Rebi la més cordial salutació del seu amic… ”


A hores d’ara el procés iniciat a Catalunya és un problema de caràcter internacional. Sens dubte ja és a l’agenda política del món malgrat que s’hagi intentat evitar-ho amb tots els mitjans per part del govern espanyol.


Monsieur de Voltaire

EDIFIL 136. USADO. FAUNA INDÍGENA 1957. (Sellos - España - Colonias Españolas y Dependencias - África - Sahara)Un ingrat record pels saharauís que gràcies a la incompetència i debilitat de l’Estat espanyol van passar de colònia a província i d’aquesta a perseguits.


P.S.: Un cop publicat aquest post, la tarda del 3 de maig de 2017 es presentava al Saló d’actes del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona un Manifest signat per 600 juristes declarant que el dret dels ciutadans de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya no és només LEGÍTIM, perquè és reclamada per una immensa majoria de la ciutadania catalana, sinó que també és LEGAL.

Curiosament, el matí del mateix dia al Saló d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya l’advocat Pau Miserachs Sala, com a particular i alhora com a President de l’associació Grup d’Estudis Polítics i altres set persones més, informaven a la premsa d’haver presentat un escrit a la seu a Ginebre de les Nacions Unides amb data 21 d’abril de 2017, demanant al Secretari General que sigui dictada una resolució adreçada al Regne d’Espanya  que reconegui la violació dels drets humans per part d’aquest i al poble català l’exercici  del dret d’autodeterminació mitjançant la celebració d’un referèndum i, en cas de no se atesa la resolució, demanat que adopti les mesures necessàries per aconseguir aquesta finalitat i aquelles que cregui més convenients.

Mentre, la recollida de signatures per a la convocatòria d’un referèndum pactat amb l’Estat  per part del  Pacte Nacional pel Referèndum sobrepassa ja el número de 500.000. A finals de maig seran presentades les conclusions.

La judicialització de la política o el desgavell d’un Estat

Resultat d'imatges de ANC cartell democràcia 14 novembre 2016Cartell cridant a la mobilització a Montjuïc (Barcelona) del 14 de novembre de 2016


Ja fa tres anys que em vaig referir al Manifest obert dels jutges expressant la legalitat de la celebració d’una consulta catalana per entendre que hi cap perfectament dintre de la Constitució espanyola.

Malgrat axó, des de llavors l’Estat ha obert un front judicial contra les idees i el debat polític trencant el principi democràtic de divisió dels poders que pregonava Montesquieu a l’esprit des lois en posar a les ordres de l’Executiu els Fiscals i la Justícia. Breu: ha  judicialitzat la política. Fins a la data ha fet obrir 407 processos que afecten a 259 ajuntaments, diputacions, consells comarcals i entitats descentralitzades  de Catalunya. Tot un record.

Els casus belli són, per a l’Estat: a) el no haver penjat la bandera reial espanyola al balcó de l’Ajuntament; b) haver aprovat una moció a favor de la sobirania fiscal; c) haver pagat la quota anual a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), constituïda a Vic el 14 de desembre de  2011; d) haver-se declarat territori català lliure i sobirà; e) haver obert l’Ajuntament el 12 d’octubre, en què Espanya celebra com a festa nacional que Franco va anomenar dia de la raça, pel fet de ser el dia del del suposat descobriment d’Amèrica en el que sens dubte va comportar un genocidi generalitzat al nou continent; f) haver desobeït al Tribunal Constitucional; g) la suposada incitació a la sedició i h) prevaricació.

Per a l’Estat són criminals, de moment les  següents persones físiques:

Artur Mas (ex president de la Generalitat per convocar una consulta el 9 de novembre del 2014 sobre la independència sense que tingués conseqüències legals). Òrgan tramitant: Tribunal Constitucional prèviament transformat en un tribunal d’ordre públic.

Irene Rigau (ex consellera de la Generalitat pel mateix fet). Òrgan: Tribunal Constitucional.

Joana Ortega (ex consellera de la Generalitat pel mateix assumpte). Òrgan: Tribunal Constitucional.

Francesc Homs (actualment diputat a Madrid ha estat objecte per votació a porta tancada de Les Corts del desaforament parlamentari a instància del Tribunal Suprem, el jutjador).

Montserrat Venturós (alcaldessa de Berga per haver mantingut l’estelada al balcó durant les eleccions de 2015). Òrgan judicial: Jutjat d’instrucció 1 de Berga.

Joan Coma (regidor de Vic, perseguit per incitació a la sedició per les seves manifestacions que del dia 9 de desembre en un ple municipal en què es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del Parlament de Catalunya). Tramitant: Audiència Nacional.

Carme Forcadell (presidenta del Parlament de Catalunya, per desobediència al Constitucional per haver sotmès a votació les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent en ús de la llibertat parlamentària.). Òrgan judicial: Tribunal Constitucional.

Altres investigats a nivell personal: Els regidors de Badalona: Oriol Lladó, José Téllez, Agnès Rotger, Laia Sabater, Fàtima Taleb i Francesc Duran. Fets: desobediència en treballar, obrint l’Ajuntament en absència de funcionaris, el dia 12 d’octubre. Òrgan: Jutjat d’Instrucció 4 de Badalona

L’ofensiva de l’Estat ha estat contestada per incompareixença al Jutjat (cas Venturós de Berga) o mantenint silenci davant del Tribunal (cas Coma de Vic) i, de moment, per la primera mobilització convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència del passat 14 de novembre de 2016 a la que es van manifestar unes 80.000 persones que ompliren de gom a gom  l’avinguda Maria Cristina de Montjuïc sota el lema Per la democràcia. Defensem les nostres Institucions. No hi cabia una sola agulla. Es va haver de tallar la Gran Via en evitació de problemes.

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, a l’acte va insistir que sortirem novament al carrer, quan calgui, on calgui i els dies que calgui. Ho farem!. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va demanar una mobilització permanent: això ja no va de manifestar-nos l’11 de setembre, això ja no va de sortir al carrer en dies històrics. Comença l’hora de la mobilització permanent!  I finalment la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, va refermar que no permetrem que ataquin els nostres càrrecs electes ni les nostres institucions. Quan ataquen a un de nosaltres, ens ataquen a tots.

Al final de l’acte tots els encausats (Carme Forcadell, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau, Francesc Homs, Montse Venturós, Joan Coma i els regidors de Badalona Oriol Lladó, José Téllez, Agnès Rotger, Fàtima Taleb, Eulàlia Sabater i Francesc Duran, així com una àmplia representació d’alcaldes i regidors dels 259 ajuntaments i altres ens locals denunciats per la justícia espanyola) es van fotografiar junts sobre la tarima.

Crec que aquest procés és imparable. La societat civil i política catalana s’anticipa a un Estat incapaç de dialogar i per tant de resoldre l’assumpte políticament. L’ús indegut dels tribunals i la persecució administrativa i penal no faran més que incentivar l’independentisme posant més encara en evidència la incompatibilitat entre la cultura pactista del principat i la intolerància del regne al qual pertany vers tot allò que no sigui obeir els seus designis. Aquest greu error es tornarà irreversiblement contra el desgavellat Estat espanyol, buit ja d’autoritat a Catalunya.

Monsieur de Voltaire


Resultat d'imatges de Defensa democràcia 14 novembre 2016 Montjuic

El passeig Maria Cristina al 14 de novembre de 2016

Vídeo del mateix dia: https://assemblea.cat/

L’esperpèntic Estat espanyol

Resultat d'imatges de xxxIII cat de l'Infern Doré“Amb ràbia rosegava aquell crani per fora i per dins”. Il·lustració de Gustave Doré per a la Divina Comèdia (Cant XXXII de l’Infern, Montaner y Simón Editores, Barcelona 1884). Un esperpent


He rebut la següent carta de Fra Bertran sobre la situació decebedora  i esperpèntica de l’Estat espanyol:


Finalment, després de 315 dies del govern provisional de Mariano Rajoy, aquest va ser investit president amb els vots del PP, Ciutadans, Coalició Canària i, el que és més important, l’abstenció majoritària del PSOE (exceptuant els 7 diputats del PSC i 8 més de l’anterior que van votar no).

Novament va destacar el discurs del diputat Gabriel Rufián d’Esquerra Republicana que va provocar un diluvi de crítiques favorables i desfavorables arreu de l’Estat. Per a aquests últims, el seu pecat: dir la veritat acusant de traïdors als diputats del PSOE. Una espècie d’anatema. Tant com haver-los dit aneu-vos-en pecadors cap a les vostres perdicions.

Heus ací el vídeo:

Recorda, monsieur, que el Dant va situar al novè i últim cercle de l’Infern de la Divina Comèdia (cants XXXII i XXXIII) a la pitjor mena de fraudulents, això és, als traïdors, tots enfonsats en un llac de gel anomenat Cocit?

El poeta el va dividir en quatre zones. A la primera, o Caïna, inclogué als traïdors a la família com Caín (que va matar el seu germà). A la segona, Antènora, als traïdors a la pàtria, esmentada així en memòria d’Antènor de Troia que va vendre la seva ciutat als grecs durant la guerra. Aquí aniran a parar els membres abstinguts del PSOE i els corruptes que governen l’Estat amb el seu vist i plau traint a votants i ciutadans. A la tercera, dita Tolomea, hi són els traïdors als hostes i rep el nom per Tolomeu de Jericó, que va convidar Simó Macabeu i els seus fills a un banquet on els va fer matar. I a la quarta i darrera zona, la Judaica, es troben els que com Judes Iscariot van trair els seus benefactors. Al centre de l’infern hi ha el pitjor dels traïdors, Satanàs, que es va rebel·lar contra Déu.

El mirall plantat al púlpit per aquest jove diputat reproduí una imatge de l’hemicicle que no va agradar gens a ses senyories. Veieren reflectides les seves furtives ànimes, impúdiques, descarades. Com s’atreví aquest nouvingut a fer-los això a ells, tan fidels a les causes nobles com el manteniment irreductible de l’esperit nacional?  L’esquinçament de les seves farisaiques vestidures els delatà.

Com vaig gaudir, monsieur, d’aquest estilet inflexible esgrimit amb un posat ferm i amb bon domini de la pausa. Durà fins que la Presidenta va prémer l’off que deixà mut al diputat. En va. La llarga toilette del PSOE ja s’havia reflectit a l’espill amb un efecte infame, llunyà al pretès pel maquillatge que, esquinçat, exhibia indeturables vergonyes. El diputat l’engegà directe a l’Antènora amb disfressa inclosa.

Podem dir que Rufián va fer evident en pocs minuts la frase que Valle Inclán posà en boca de Máximo Estrella a Luces de Bohemia (o El esperpento): Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada. España es una deformación grotesca de la civilización europea.


Resultat d'imatges de EsperpentRamón María del Valle-Inclán (Vilanova de Arousa 1866 – Santiago de Compostela 1936), dramaturg, poeta i novel·lista en llengua castellana


En acabar la sessió d’investidura, l’actual portaveu del PSOE, Antonio Hernando, va dir que se sentia ofès (les veritats ofenen?), mentre ell i els seus abusen de les seves impunes i difamatòries mentides. Li exposo unes quantes recollides pel periodista Joan Rueda al diari El Punt Avui de 31 d’octubre de 2016 sota el títol Els insults i el PSOE:

Guillermo Fernández Vara (President d’Extremadura): Que Catalunya torni les 150.000 persones que van ser robades, més els seus fills i els seus néts.

Carmen Chacón (ex-Ministre de Defensa i d’Habitatge): La independència és una fractura a la convivència, una fractura social i un nou mur de Berlín.

Francisco Vázquez (ex-alcalde de A Corunha): No hi ha cap diferència entre un jueu perseguit pels nazis i un nen català castigat pel fet de parlar espanyol.

Joaquín Leguina (primer President de la Comunitat de Madrid): La República va haver d’enviar el general Batet a parar els peus al Companys aquest. Aquí jo crec que amb una parella de la Guàrdia Civil hi hauria prou.  

Pedro Sánchez (ex-primer secretari del PSOE al qual la Comissió Gestora en funcions del partit ha fet dimitir): Hem de desterrar del nostre vocabulari paraules com crisi , violència de gènere i independentisme.

Rosa Díez (ex-diputada del PSOE i després lideressa del partit del sindicat-partit d’extrema dreta UPD):  Catalunya dona la culpa de tot allò que passa a uns quants. Ho van fer els nazis amb els jueus i tots sabem com va acabar.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra (expresident d’Extremadura): Els espanyols no estan acostumats a atacs des de dins com van fer els dictadors Adolf Hitler i Benito Mussolini.

José Bono (expresident del Congrés dels Diputats):  A Catalunya hi ha gent que pot ser sospitosa pel fet de declarar-se espanyola.

Sense oblidar la ja famosa frase d’Alfonso Guerra (ex vicepresident d’un govern del PSOE) quan el 8 d’abril de 2006 es ventava d’haver-se cepillado el nou Estatut de Catalunya afegint-hi davant d’una audiència que li reia les gràcies que para que vamos a andarnos con eufemismos, coño! Singularment, altres Estatuts han copiat íntegrament alguns apartats raspallats sense que ningú digués res.

Tot plegat, no és esperpèntic? Valle Inclán tenia raó. Rufián també.

De moment, res més. Crec que l’anterior informació dóna prou per respondre’s del per què cada dia més catalans volen deslliurar-se d’aquesta xacra d’Estat que premia la impunitat i criminalitza llibertats com la d’expressió. Quan de temps hom pot segrestar la voluntat d’un poble?

Rebi la més cordial salutació del seu bon amic,

Fra Bertran”

Dedico aquest post al diputat senyor Rufián, a qui desconec personalment, pel seu congruent i valent discurs digne d’admiració.

Resultat d'imatges de xxxIII cat de l'Infern DoréEl gegant Anteo deposita a Virgili i a Dant a les profunditats del novè i últim cercle de l’Infern a on són devorats Lucifer i Judes. Il·lustració de Gustave Doré per a la Divina Comèdia (Cant XXXI de l’Infern, Montaner y Simón Editores, Barcelona 1884)