La Corte carcunda en un Fausto infausto

Imatge relacionada

Fausto y Mefistófeles en el film de F.W. Murnau (1926)

__________________________________________________________

El actual régimen del Estado español es herencia de Franco. Un simulacro de democracia que la revolución catalana, el procés, ha desenmascarado. Por ello, todas y cada una de sus instituciones se han puesto de acuerdo para someter ilegal e injustamente a quienes, aflojado sus costuras, han dejado caer el disfraz que permite ver su verdadera naturaleza. Cualquier esfuerzo para camuflarla será inútil.

Al Estado le quedaban dos vías: 1) aceptar una solución pacífica y democrática para resolver su legado o 2) practicar la represión disfrazándola de falsas apariencias utilizando la propaganda propia de los regímenes autoritarios. Optando por ésta, cualquiera que sean sus dirigentes, ha confirmado el legado. ¿Nos hallamos ante la III Dictadura? 

Por ahora es obvio que la Corte al completo: corona, legislativo, ejecutivo de cualquier signo y judicial, incluyendo a sus protectoras fuerzas de seguridad, pretenden reflejar una imagen engañosa de democracia a la par que ministros y medios cacarean su excelencia y superioridad incluso en comparación con otras occidentales, como la francesa o la belga. A pesar de ello, la Corte va tan desnuda como el soberano en el cuento Andersen el Traje nuevo del emperador.

__________________________________________________________

Resultat d'imatges de Arthur Rackham el traje nuevo emperador

Ilustración de Arthur Rackham para el Traje nuevo del emperador de Andersen. Observen su singular nariz borbónica.

_________________________________________________________

Efectivamente, el camino elegido ha mostrado a un Estado desmoronándose como un castillo de naipes. De forma indigna se dirige al precipicio de la historia que entierra al pasado. Mientras, pretende reflejar en un falso espejo una imagen de ilusiones y quimeras de lozana juventud, luna que también exhibe al público, cuando la realidad muestra todo lo contrario, su evidente decadencia. Así, deniega extradiciones de criminales del franquismo; absuelve el tráfico ilegal de niños que enriqueció a muchos de sus defensores con la complicidad de la Iglesia; subvenciona la existencia de instituciones en memoria del caudillo; pone trabas a la localización de muertos; reparte títulos universitarios falsos entre acólitos para destacar sus fatuos currículos; absuelve bandas de violadores formadas por miembros de sus fuerzas de seguridad; se niega a expedientar a jueces del Tribunal Supremo y fiscales que en visita oficial al extranjero son descubiertos con menores; persigue la cultura prohibiendo en sus intolerantes Cortes el uso de otras lenguas del Estado que no sean el castellano; abre expedientes de investigación policial, fiscal y judicial por motivos políticos; registra sedes y despachos sospechosos de separatismo; espía personas y sedes de partidos; detiene e interroga; retira de bancos catalanes miles de millones de euros de empresas públicas y administraciones (tales como Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE, entre otras), forzándolas a dejar sus sedes en Cataluña para recuperar sus depósitos, lo que no solo constituyen delitos de coacciones y amenazas, sino la provocación de un corralito;  envía fuerzas del orden público al Principado para dejar un innecesario rastro de heridos y destrozos en escuelas simplemente por votar; las condecora después como heroínas de guerra; encarcela por cuestiones políticas, acusando de falsos delitos de rebelión y terrorismo incluso a cantantes; emite y retira incongruentemente órdenes de detención internacionales contra exiliados que permitieron votar o que fueron condenados por cantar verdades; en definitiva, persigue a ciudadanos por ejercer su legítimo derecho de expresión, cuestionando a la vez exposiciones de arte que admiten imágenes distintas a su quimera, aquella bondadosa que pretende reflejar a través de un manipulado espejo; permite correos electrónicos corporativos de jueces y magistrados insultando con iracundia a independentistas, incluyendo a los que tienen injustamente encarcelados y que van a juzgar por delitos ficticios, mostrando así su execrable sentimiento de odio y  parcialidad; deniega recusaciones fundadas de magistrados afines al régimen; admite actuaciones callejeras de grupos incontrolados de extrema derecha con la cara tapada y sin ella contra aquellos que no opinan igual; los infiltra para causar desórdenes con el fin de criminalizar legítimas protestas contra el sistema; permite amenazar de muerte a líderes catalanes y a sus familiares; en fin, prevarica de forma impune; admite que sus voceros ventilen falsedades y oculten hechos o los tergiversen en los medios de comunicación que controla bajo censura, mientras se rasga las vestiduras farisaicamente ante la visión de un lazo amarillo que les recuerda la existencia de sus presos políticos y un largo y nauseabundo etcétera de la opresiva cloaca en que han convertido al Estado,  claro represor de derechos y libertades. 

Cataluña, la rebelde de siempre, es quien le ha arrancado el disfraz dejándolo desnudo con el procés y de este modo dejando en evidencia la indecorosa farsa que representó una transición fraudulenta del franquismo, verdadera causa de la decadencia que lo avoca a una indigna agonía. Por ello, la mayor represión recae sobre el Principado, que exige ya sin miramientos liberarse de la tiranía bien mediante el ejercicio del legítimo derecho de autodeterminación con mediación internacional (cuestión que ni acepta ni aceptará el Estado), bien implementando la república que el Parlamento catalán declaró el 27 de octubre de 2017 y que quedó suspendida por el Presidente de la Generalitat Carles Puigdemont.  

La epopeya del referéndum del 1 de octubre de 2017 que precedió a dicha declaración, con la compra de urnas a China, su ocultación en la Cataluña Norte y posterior y puntual reparto clandestino junto a las papeletas a todos los colegios electorales, la ocupación y defensa de éstos, la brillante actuación de los hackers para que la votación no fallase y la posibilidad de hacerlo en cualquier lugar de Cataluña, fueron un triunfo del pueblo y el gobierno catalanes contra un Estado violento que causó más de mil heridos.

Las consecuencias del golpe de estado que supuso la posterior supresión del Parlamento y el Gobierno catalanes y la persecución penal subsiguiente, permitió ver al mundo su imagen real. La ilusión pretendida de lozanía se esfumó para siempre del espejo en que se miraba complacido y dirigía complaciente a los demás, dejando al descubierto su execrable miseria. 

Cataluña, que se resiste de forma pacífica y heroicamente a seguir siendo ocupada por una potencia colonial en declive que no solo explota sus recursos sino que no respeta su singularidad, sabe que sería más próspera y más libre sin España; y España sabe que no solo sería menos próspera sin Cataluña, sino que facilitaría la oportunidad para acabar con su régimen. Cuestión que no interesa ni la Corte ni a los abducidos por su propaganda.

La dolencia del Estado se ha extendido como una metástasis. España, definida por Valle Inclán como la deformación grotesca de la civilización europea, no es ya gran cosa más que una agonizante. Ella misma es su verdadero problema. No los demás. Sin un Nuremberg que haya purgado la herencia franquista, ha permitido conservar a sus dirigentes las prebendas de un ancien régime exhausto que se remonta incluso a mucho más atrás.

Ese esperpento se vistió de gala el 19 de septiembre de 2018 para el estreno  en el Teatro Real de Madrid del Fausto de Gounod en producción visual y escénica de la compañía catalana La Fura dels Baus. Tras la función y durante el saludo al público, aparecieron dos colaboradores externos del grupo con sendos lazos amarillos (el figurinista Lluc Castells y el escenógrafo Alfons Flores) arrancando a la sala una desmesurada protesta.

La imagen del teatro era el reflejo de unos monarcas hieráticos situados en un palco más propio de la Viena y el Budapest imperiales del siglo XIX que de una Corte menguante. Los sucesores del rey impuesto por Franco presidían una mise en scène de opereta de los hermanos Marx. Ese mundo de apariencias con menos glamour que Montecarlo en el que se hallaban representantes de las diversas instancias del Estado se puso, además, en clara evidencia.

El espejo de Mefistófeles, ahora nítido y girado hacia el público, reveló la verdadera conciencia de éste en un instante impagable. En el saludo final, bastó la aparición en el escenario de dos humildes lazos amarillos para provocar un inadecuado abucheo, claro infractor de libertad de expresión.  La asistencia rechazaba la denuncia que suponía observar esa imagen acusatoria. Me pregunto si no respondía al repudio de los  remordimientos que les causaba haber vendido su alma al diablo a cambio de poder, como también hiciera el Fausto representado.

Las disculpas posteriores tanto del mismo Teatro Real como del director artístico de La Fura dels Baus, Àlex Oller, me parecieron ridículas, sobrantes y ahondan en esa posibilidad que bien pudiera incluir también haberse exigido por la Corte, siendo en definitiva que no se trataba más que de una actuación libre y personal de dichos colaboradores fuera de la escena. Es evidente que la censura se extiende más allá de ésta en la que ya no cabe la delación del sistema.   

Lluc Castells aclaró en un comunicado que seguirá llevando el lazo amarillo, sin arrepentirse de haberlo hecho y señalando que así ha sido en otros lugares de Cataluña y en muchas ciudades del mundo y que jamás, hasta el citado estreno de Madrid, nunca le había  sucedido ningún incidente ni polémica, añadiendo que si alguno sentido especial tenía la denuncia que supone de llevarlo era precisamente en dicha ciudad.

En los teatros de ópera se pueden mesurar, además, algunas de las diferencias entre ser y pretender. La pretensión tiene una graduación que va desde la cursilería a la tiranía, esa imposición por la fuerza de una autoridad que no se tiene. ¿En qué grado de la escala situarían al régimen presente en la infausta noche del Teatro Real? Está bastante claro. 

Au revoir mes amis.

Monsieur de Voltaire

_________________________________________________________________

Imatge relacionada

El Teatro Real de Madrid muestra el palco del monarca

Imatge relacionada

El Royal Opera House de Londres no muestra palco alguno para el monarca, que lo es de 16 Estados.

Resultat d'imatges de Murnau Faust

El espejo de Mefistófeles refleja en el film de F.W. Murnau la cruda realidad de Fausto, la pérdida de su ficticia juventud. Una obra maestra que recomiendo ver clicando aquí.

Diada de l’11 de setembre de 2018

Resultat d'imatges de Thomas Schulze Diada 2018

Part de l’avinguda Diagonal el 11 de setembre de 2018

_______________________________________________________________

Reprodueixo seguidament la carta que em remet Fra Bertran des de Barcelona. Descriu la manifestació de la Diada de 2018 incloent-hi dades d’interès.

_______________________________________________________________

Monsieur,

Ahir vaig assistir a la manifestació de la Diada convocada a la Diagonal per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Òmnium Cultural i hom pot ben dir que Barcelona fou una festa.

Al matí tot eren preparatius. Es veia gent amunt i avall de l’avinguda arranjant-la, guarnint-la i preparant-la pel gran esdeveniment. Homes i dones carregant escales penjant-hi estelades, cintes grogues de cotó i retrats de presos i exiliats polítics. Dotzenes de paradetes amb voluntaris venien articles de tota mena relacionats amb la República Catalana i la pèrdua de llibertats. Especialment les samarretes de color corall a 15 euros cadascuna dissenyades expressament per a la manifestació. Els guanys es destinen al finançament de campanyes de l’ANC que, conjuntament amb Òmnium Cultural té, a més, comptes solidàries d’ajuda a represaliats a les que podrà accedir clicant aquí.  És realment extraordinari l’abast que han tingut i l’ajuda que han prestat tant a aquests com a les seves famílies.

     Resultat d'imatges de Samarretes color corall

Els assistents es van distribuir amb 37 trams des del carrer dels Castillejos fins al Palau de Pedralbes amb un recorregut d’uns sis kilòmetres de llarg. Al final hi havia un mur simbòlic que una onada gegantesca hauria de tombar simbòlicament  com a símbol de què els ciutadans poden superar els obstacles per implantar la República.

Aquest és el mur que caurà després de la manifestació com a símbol de "superació d'obstacles"

L’onada començà a les 17.14 al tram del carrer dels Castillejos tocant a la plaça de les Glòries Catalanes. Previ un silenci absolut i amb la gent ajupida, es disparà un coet de sortida i tot seguit, al ritme que els voluntaris de cada tram aixecaven les banderoles la gent s’incorporava mans enlaire i cridant mentre l’onada corria com un llamp al llarg de l’avinguda. Així, els ajupits dels següents sentíem com creixia, en acostar-se, el xivarri precedent fins que les banderetes del tram donaren l’ordre d’alçada escatant en gran clam.  Així fins a fer caure el mur.

Més d’un milió de persones de tota edat i condició, civilitzada i alegre omplí de joia i reivindicació la gran avinguda que s’estenia com un riu de corall colpejat de vegades pel verd madur de les fulles de bon veure dels arbres. Molts estrangers en formaven part. Interessats a assistir-hi a la Diada foren acollits a cases particulars després d’una campanya a l’efecte amb un eficaç sistema de contacte.

Després vingueren els parlaments, entre d’altres, de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie; de l’Òmnium Cultural, Marcel Mauri; de l’advocat de la Consellera a l’exili Clara Ponsatí, Aamer Anwar, que assegurà que el general Franco estaria orgullós de l’Espanya actual, perquè actua com un estat dictatorial, afegint-hi que els catalans són al “costat correcte de la història” i que no poden ser titllats de terroristes i acusant la justícia espanyola de tenir una doble moral; de l’advocat internacional de diversos polítics empresonats i exiliats Ben Emmerson, especialment al front de la demanda del President Puigdemon davant  del Comitè de DDHH de l’ONU que digué que aquesta Diada serà un dia clau per a la construcció d’un nou país i que seria l’última celebració d’un Onze de Setembre sota domini castellà, rematant-hi que Catalunya seria una república independent l’any vinent; i del professor Thomas G. Schulze, membre i representant del Foreign Frieds of Catalonia que cridà jo sóc català, parafrasejant el president estatunidenc John F. Kennedy quan, en un discurs cèlebre a Berlín, va dir: Ich bin ein berliner (sóc berlinès) per mostrar el suport dels Estats Units als ciutadans de l’Alemanya de l’Oest.

Finalment una estelada immensa va recórrer la Diagonal. Jo mateix veig sostenir-la a primera fila uns quants metres, encapçalant amb altres la gent que hi anava a sota.

Li adjunto un vídeo de l’ANC, de la que com sap sóc membre, que resumeix tot plegat.

Destaquem que els bars i restaurants propers a la Diagonal van fer l’agost. El dia acompanyà amb un sol radiant i una xafogor considerable.  Al capvespre, els col·laboradors de l’ANC van deixar el passeig net com una patena. Tant va ser l’ordre com la netedat de l’acte que els serveis municipals poca feina van tenir. Tot just avui, l’endemà, la Diagonal ha recuperat el mateix aspecte que tenia abans d’ahir.

Ah! En un moment determinat em va semblar veure a la nostra amiga Pamela. Però en un intent d’afinar la vista per comprovar-ho millor, va desaparèixer. No la vaig veure més.

Suposo que la notícia d’aquesta gran manifestació li haurà arribat per tot arreu. La premsa del món l’ha comentada a bastament, a excepció de l’espanyola que com sempre i de forma aliena a la deontologia professional, prefereix minimitzar-la negant-hi així el dret d’informació dels seus lectors que, si no fos per la xarxa, viurien als llimbs. As usual.

Rebi la salutació més cordial,

Fra Bertran

______________________________________________________________

Així conclou el vell amic. És evident que la flama revolucionària no ha minvat. Per contra, es manté tan forta com el primer dia, sense afectar-la res els esdeveniments de repressió estatal de l’últim any.

Monsieur de Voltaire

Resultat d'imatges de Fotos Diada 2018 ANC

Resultat d'imatges de Fotos estelada gegant Diada 2018 ANC

Yo Yo Ma plays for freedom of Catalonia

 

The big French-born American cellist Yo-Yo Ma, born in 1955, plays «Song of the Birds», remembering Pau Casals and the cry for freedom that comes from Catalonia:

 

 

Yo Yo Ma has recorded more than 90 albums and received 18 Grammy Awards. He was awarded the National Medal of Arts,Presidential Medal of Freedom in 2011, and the Polar Music Prize in 2012 and has been a United Nations Messenger of Peace.

Dear Professor Ma, my most sincere congratulations!

Monsieur de Voltaire

__________________________________________________

 

Resultat d'imatges de Pau Casals at Unitad NationsPau Casals at the United Nations in 1971

__________________________________________________

La disolución del Estado español, predicción de Alexandre Deulofeu

Resultat d'imatges de Alexandre DeulofeuAlexandre Deulofeu y la evolución del imperio español según su teoría en La matemàtica de la història

________________________________________________________________

Tras conocerse la Sentencia condenando penalmente al Partido Popular y a muchos de sus miembros, a los que se ha bautizado como pandilla de malhechores, su Gobierno ha sido expulsado con la moción de censura presentada por Pedro Sánchez, líder del PSOE, y apoyada por los grupos independentistas catalanes (PdeCAT y ER), el PNB, Unidos Podemos, Compromís y NC. Los partidarios de no han sido el PP, C’s y CC. Un no difícilmente justificable si se tiene en cuenta que el gobierno cesante ha dejado el Estado haciendo aguas.

Respecto a los independentistas catalanes cabe decir que su apoyo no fue un cheque en blanco, sino más bien un no rotundo a que el despótico farsante que ocupaba La Moncloa -que ni tan siquiera se planteó la dimitisión-, siguiese desgobernando tiránicamente un Estado en franca decadencia social, territorial, económica y política.

La butaca parlamentaria de Rajoy fue ocupada durante buena parte de la sesión de censura por un ostensible bolso de Loewe de Soraya Sánchez de Santamaría. Mientras, el indigno huido se recluía en un apartado de un restaurante cercano en compañía, dicen, de una botella de whisky.

El bolso de Soraya en la silla vacante

La última acción del inepto gobernante y sus cómplices fue la destrucción de papeles de La Moncloa antes de la llegada inminente del nuevo inquilino. Se dijo que eran temas de política interna, de partido, intrascendentes. Cuesta creerlo. En fin, me trajo a la memoria al pérfido Joseph Fouché antes de abandonar el Ministerio de Policía en el París napoleónico. Según Stefan Sweig, durante cuatro días y cuatro noches pudo verse la chimenea humeante de su infernal despedida: un crematorio de datos de los que previamente había separado cuanto le interesaban para uso privado. En esta ocasión, el cesante tuvo bastante menos tiempo que el diabólico Fouché.

Resultat d'imatges de FouchéJoseph Fouché

A su vez, en Barcelona se constituía finalmente el nuevo gobierno catalán resultante de las elecciones del 21 D. Previamente y de forma ilegal, el gobierno central se había opuesto a las presidencias sucesivas de Carles Puigdemont, Jordi Sánchez y Jordi Turull con la excusa de hallarse en el exilio el primero y en presidio los otros dos, cuestión que en modo alguno impedía el ejercicio de sus cargos para los que no están inhabilitados y cuyo veto comporta prevaricación. Varios penalistas están trabajando en ello.

Además, una vez nombrado Presidente de la Generalitat Joaquim Torra Pla, a sugerencia de Carles Puigdemont, Presidente en el exilio y con la aceptación de ER, el gobierno del Estado se negó ilegalmente a publicarlo en el DOGC con la excusa de que dos de los consejeros designados, Jordi Turull y Josep Rull, se hallaban en la cárcel y los otros dos, Toni Comín y Lluís Puig, en el exilio. Finalmente, substituidos por Torra por otros cuatro sin pecado original, se procedía la impedida publicación en el DOGC.

Resultat d'imatges de Nou govern de la GeneralitatNuevo gobierno de la Generalitat

Con lo que casi paralelamente debutaban tanto en Madrid como en Barcelona los nuevos presidentes de la Monarquía menguante y de la República creciente.

El primer acto del gobierno catalán fue solicitar la liberación de los presos políticos, injustamente en prisión provisional  y anunciar la interposición de una querella por prevaricación contra los cesantes Rajoy y Santamaría.

Así concluyó la arbitraria aplicación en Cataluña del artículo 155 de la Constitución, ahora levantado y cuya lectura parcial e interesada confirma la herencia franquista a través del régimen del 78 esa gran trampa que ha permitido a sus herederos, agrupados en torno a los dos grandes partidos dinásticos PP y PSOE, vivir de las prebendas de un Estado extractivo y parasitario, detentando alternativamente el poder arbitraria e impunemente.

Es palpable que el mencionado régimen del 78 ha cobijado desde el bedel hasta el alto funcionario, desde el policía al militar de más graduación, desde el revisor de ferrocarril al director general de compañías ex estatales privatizadas, en cuyos consejos tienen aseguradas sus sillas los componentes de los sucesivos gobiernos cesantes y entrantes de uno y otro partido. Nada que ver, pues, con el bienestar de todos los ciudadanos, cada día más empobrecidos. Un sistema de oposiciones para acceder a cargos públicos y semipúblicos a través de recomendaciones incluso escritas, fomenta la incompetencia de cargos de todo orden que solo buscan un modus vivendi.

Esta indiscutible decadencia del Estado español, con una agonizante Corona a su cabeza, avanza a base de porrazos físicos y psíquicos hacia la nada. El vaticinio de su desaparición prevista por Alexandre Deulofeu en 2029 en su tratado La Matemàtica de la Història-, tiene trazos de convertirse en realidad. Cada día que pasa es más palpable la posibilidad de acierto, como así se ha constatado con el cumplimiento de predicciones suyas de tiempos anteriores. No se acuse al independentismo de ser su causa, cuando no es más que un efecto. La causa es el destino de los imperios predicha por un preclaro Deulofeu y constatada palpablemente por las irreformables bases en que se asienta el Estado.

La corrosión de éste alcanza incluso a los supuestos intelectuales del régimen que asisten mudos y complacientes a la limitación creciente de derechos y libertades de los ciudadanos. Una prensa intolerante e inveraz avala esta decadencia. Sí, la gangrena iniciada con la pérdida de las colonias de ultramar ha llegado ya a la metrópoli y se extiende fatalmente por su cuerpo principal.

Cuando menos, Cataluña tiene una esperanza: la consolidación de una República independiente. El resto de pueblos peninsulares le irán irreversiblemente a la zaga.

Monsieur de Voltaire

_______________________________________________________________

Imatge relacionadaCurva evolutiva del imperio español hasta 2029

Evolució del imperi espanyol, segons Deulofeu./Font: La segona onada imperial a Europa.

Curva hasta el 2000, de mejor lectura

Chomsky and more than 100 academics call for release of Catalan political prisoners

 Resultat d'imatges de Chomsky letter for freedom CataloniaNoam Chomsky

Congratulations professors! I absolutely subscribe to your letter published on the 20th April, 2018 on the Scottish paper The National, which I reproduce subsequently:

____________________________________________________

We are academics working in the in the fields of law, human rights, politics, sociology, history and related subjects in 19 different countries. 

Over the past two weeks we have seen a further escalation in the use of criminal charges and arrests continue to be used by Spain against its political opponents. 

There can be no doubt that we are living the darkest days of Spanish democracy since 1978. 

In addition to the four political prisoners and the high-profile detention of Carles Puigdemont, five more democratically elected politicians have been thrown in jail (Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa and Carme Forcadell). Seven others are in exile under threat of imprisonment. In addition to Clara Ponsati, a case that is familiar to your readers, those include Marta Rovira, Anna Gabriel, Toni Comin, Meritxell Serret and Lluis Puig. 

Those in exile are being hounded by European Arrest Warrants issued under the auspices of the European Union. We write to demand their immediate release, and to demand immediate action from the European Union to stop this repression, which represents an indelible and permanent stain on European democracy.»

______________________________________________________

Thank you for your humanitarian support,

Monsieur de Voltaire

Imatge relacionada

Manifestació a Barcelona sota el lema: «Pels drets i llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa!»

Cartell de la manifestació del 15 d'abril

Reprodueixo seguidament la carta que Fra Bertran m’ha escrit des de Barcelona, un cop celebrada la gran manifestació del 15 d’abril de 2018 a la que participà directament.

_______________________________________________________

«Monsieur,

No fa encara mes i escaig de la manifestació de l’ANC al Passeig Colom per exigir als polítics la formació de govern a Catalunya (10 de març 2018), a la que vaig assistir-hi, que ja em trobo en una altra. Com pot veure anem de protesta en protesta.  Efectivament, aquest matí he anat a l’organitzada al Paral·lel per la plataforma Espai, Democràcia i Convivència sota el lema Pels drets polítics i llibertats, per la democràcia i la cohesió us volem a casa amb motiu d’haver-se complert els sis mesos de l’injust empresonament dels Presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, respectivament Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, als que més tard acompanyarien uns altres i s’exiliarien uns quants més.

No es pot ni imaginar el desbordament per assistir-hi tant de la mateixa ciutat com dels milers de visitants que van venir de fora. Vol creure que vaig haver d’esperar fins a set trens a l’andana de metro del Passeig de Gràcia/Rambla Catalunya, plena de gom a gom? Quan arribava un i obria portes ja carregat de l’estació anterior, la gent estrenyia per entrar-hi amb dificultats. Un cop al meu vagó, seguí atapeït fins a la parada de Poble Sec a on vaig finalment baixar, a l’andana de la qual un equip d’urgències mèdiques atenia amb sèrum i tot a un senyor estirat en un banc. A fora, un sol esplèndid, el passeig ple i sense distingir-se ni la capçalera, a l’altura del Teatre Apol·lo, ni la cua a la plaça d’Espanya.

L’esmentada plataforma és un nou espai sorgit de la Taula per la Democràcia amb una gran transversalitat que abasta desenes de moviments veïnals i entitats de cooperació i justícia social, entre els quals hi ha l’Òmnium Cultural, l’Associació Nacional Catalana (ANC), els sindicats majoritaris UGT, CCOO i Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC), l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC)  i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC).

La societat civil és tan rica a Catalunya que dóna lloc a multitud d’associacions amb gran acollida entre els ciutadans sempre disposats a respondre a convocatòries com aquesta en què s’aplegaren gent de tota edat i condició que tant compartien l’independentisme com no, però sí totes elles defensant el lema sota el qual se celebrava la manifestació. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també hi era.

El nombre de participants fou de 750.000 segons la plataforma convocant, ben llunyà a la improbable xifra de 315.000 donada per la Guàrdia Urbana i més propera a la de 910.000 de tercers calculistes. L’avinguda es tenyí de color groc, símbol de l’exigència de llibertat dels presos polítics. La riada humana omplia el circuit central i els carrers adjacents amb tota mena de gent alegre i pacífica. Alguns exhibien la frase Jo sóc CDR, últimament perseguits per l’Estat. Ves per on, em vaig retratar amb ells. Diverses bandes i colles castelleres amenitzaven la rua. Jo mateix vaig filmar una d’aquestes. Li remetré. Quan els helicòpters de la policia sobrevolaven, el públic escridassava movent les palmes de les mans enlairades. També es cantava. I sens dubte demanava una i altra vegada la llibertat segrestada per l’Estat espanyol.

Al pòdium instal·lat als jardins de les Tres Xemeneies, la parella de Jordi Cuixart, Txell Bonet, i un dels fills de Jordi Sànchez, Oriol Sànchez, han llegit les cartes respectives dels dos presos. Creieu que mereix governar-nos qui no respecta el resultat de les eleccions? Creieu que mereix governar-nos qui viola els nostres drets civils? No cediu mai al xantatge de la por ni a la violència, ha demanat Sànchez. Avui tornem a demostrar un cop més la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils, d’injustícia però també d’esperança, ha celebrat Jordi Cuixart.

Exhaurit, però satisfet, deixava la manifestació sobre dos quarts de tres i tot caminant vaig arribar a la casa que m’acull. Aquesta fou la meva vivència de la manifestació, monsieur, que ben segur coneixerà també per la premsa i altres mitjans del món.

Ben cordialment,

Fra Bertran»

____________________________________________________________

        Resultat d'imatges de fotos manifestació 16 d'abril de 2018

Capçalera de la manifestació

 

El decàleg de Puidgemont

 

Casa de la República Catalana  a Waterloo, seu del govern català a l’exili

Amics,

Reprodueixo el vídeo que em remet el Lletrat amic de Barcelona de l’inefable discurs del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya del dia 1 de març de 2018 en el que exposa clarament la seva actuació de futur impulsada des de Brussel·les. M’ha semblat adient resumir-la en forma de decàleg:

  1. Denunciar a l’Estat espanyol per negar-se a acceptar el resultat de les urnes amb abusos i violència, inclús posant al rei al capdavant de l’atac, volent justificar així un cop d’Estat il·legítim.
  2. Acusar-lo de tenir una visió colonialista de futur.
  3. Destacar la seva hostilitat autoritària d’imposicions i càstigs davant la necessitat de cercar solucions democràtiques als problemes polítics.
  4. Recordar als presos polítics injustament empresonats malgrat ser referents de compromís de lluita pacífica i democràtica, així com als exiliats per causa de la repressió.
  5. Proclamar la legitimitat de la República Catalana votada l’u d’octubre a les urnes i ratificada pel Parlament el 27 del mateix mes.
  6. Vetllar per la constitució del Consell de la República a fi de liderar la independència de Catalunya des de l’exterior i col·laborar amb el futur govern de la Generalitat que haurà d’iniciar el procés constituent.
  7. Declarar el legítim dret d’autodeterminació dels catalans, així com els drets d’opinió i  participació política, tots ells protegits per la Declaració Universal de Drets Humans i per la Pacte de Drets Civils i Polítics.
  8. Internacionalitzar encara més el procés, tant políticament com jurídica, anunciant la interposició d’una demanda contra l’Estat espanyol davant del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides amb la finalitat de que els seus abusos no quedin impunes.
  9. Deixar constància de què cap poble que ha lluitat per la seva dignitat mai ha perdut i finalment,
  10. Demanar al President del Parlament que, de manera provisional, no presenti la seva candidatura a ser investit com a President de la Generalitat i a què iniciï els tràmits per escollir nou President de la Generalitat proposant a Jordi Sánchez, actualment a la presó.

Aquí teniu el vídeo:

Donec perficiam, catalans!

Monsieur de Voltaire